dimarts, 26 de novembre del 2013

BIURE DE GAIÀ (3a part)

Una altra història de nadons traslladats la tenim amb la Maria Malet. La Maria va perdre la mare al poc de néixer ella, al 1924. El seu pare era de Biure i la seva mare de Vimbodí, i vivien a Tarragona, i tenia dos germans, el Mingo i la Pepita. A la Maria, amb pocs dies de vida, la van portar a Biure, a la casa del germà del seu pare que estava casat però que no tenien fills. I explica la mateixa Maria que la van alimentar amb biberó, i insisteix en aquest fet, el que fa pensar que, ser alimentat en biberó, devia ser molt inusual en aquells anys. I va viure ja sempre a la casa dels « onclus », que la tenien com a una filla, i la van fer hereva. El pare es va tornar a casar, va continuar vivint a Tarragona i va tenir tres fills més. A Biure hi anaven sovint a veure la Maria. En una Festa Major a les Piles, la Maria va conèixer a un noi de cal Mensa de Rauric i s’hi va casar. I es van instal·lar a Biure, a cal Malet, ja que ella n’era la pubilla.

La Maria es va casar amb un noi de Rauric, també n’hi va haver que es van casar amb nois de Vallespinosa i d’altres poblets del voltant, i unes altres es van casar amb uns nois de Cunit que havien vingut cap aquests poblets a treballar. Aquestes últimes van marxar cap a aquelles terres de vora el mar i allà s’hi van quedar a viure. D’altres van marxar cap a Sta. Coloma i també a diferents indrets. I el poble, a poc a poc, es va anar despoblant. 

La relació de les cases del Biure és aquesta :
Ca l’Andreu, Ca l’Antonino, Cal Bepu, Cal Bergadà, Cal Bep, Ca l’Elíes, Cal Fernando, Cal Flaciano, Cal Flaciano de Dalt, Cal Gassol, Ca l’Helena, Ca l’Hortalà, Cal Malet, Cal Marc on hi havia la barberia, Cal Maió, cal Malenu, cal Marianet, Cal Marimón, cal Massó, Ca la Miquela, Cal Miret, Cal Moliné, Cal Montagut, Cal Morera, Cal Paulu, Cal Pere Castell, Cal Pons, Cal Ramona, Cal Serverí, Cal Suau, Cal Xacó. La rectoria.
El Molí dels Pous

Cases ensorrades :
Cal Roca i Cal Vives.

Masies, totes ensorrades, la majoria després de la guerra:
Mas Campana, Mas del Jepet, cal Miqueló, Mas Querol -de Pontils però venien a missa a Biure- i Cal Ramona.

Ara, molta gent de fora ha vingut i s’han arreglat antics coberts, pallisses i corrals: l’era del Massó, Fraginalet, cobert del Maió, una casa darrera del Xacó, Cal Maió Nou, Cal Salva, Corral d’en Bepu, Lluis Moliné, el cobert de cal Morera, i el cobert de cal Bepu.
També s’estan venent últimament algunes cases.

Durant les vacances, el poble recupera la vida que havia tingut anys enrere. La majoria dels veïns de Biure de tota la vida, s’estan ara a Sta. Coloma, encara que van pràcticament cada dia al poble perquè hi continuen tenint les cases i les terres. Els que hi viuen tot l’any són pocs, una família dels d’abans ja grans encara hi viu, d’altres són nouvinguts que els ha agradat el poble i s’hi han instal·lat. No és estrany que agradi el poble de Biure, sobretot en aquesta primavera tan desbordant d’aigua, amb aquests camps tan verds i amb el blat tan espès que, segons diuen els pagesos, auguren una bona collita. Camps, boscos, arbres de ribera, fonts … el castell dalt del turó senyorejant tot l’entorn i la muntanya de Sant Miquel ben a prop, un poble per quedar-s’hi a viure.



Montse Rumbau
Publicació del 03/10/2013 a Tribus de la Segarra

dimarts, 19 de novembre del 2013

PANELLETS PER TOTS SANTS (I FINS QUE N'HI HAGIN)!


Encara que sembli que ja és massa tard, perquè ja ha passat Tots Sants o perquè aviat ja serà època de torrons, l'Antònia Balcells Garrido ens explica com fer diferents panellets d'allò més deliciosos. I si no els volem fer o ja no som a temps de fer-los aquest any, ja tindrem la recepta per l'any vinent.

L'Antònia ens explica que a casa seva és tradició fer els panellets un o dos dies abans de Tots Sants entre tota la família (avis, fills i nétes). Primer fan la massa de panellets tradicional d'ametlla. Aquesta massa la reparteixen a ull per fer primer els panellets amb pinyons, després els panellets amb codonyat i finalment els panellets de coco.
Els panellets són un dolç molt bo i, un cop fets, sempre se'n tasten alguns abans de ser la castanyada. I tot i que per la Castanyada i Tots Sants se'n mengen molts, sempre encara en queden forces per anar menjant fins que ja no en quedi cap!



Ingredients :

  • 1 kg d’ametlla picada
  • 750 g de sucre
  • 2 ous (1 per la massa i l’altra per pintar els panellets)
  • 1 patata mitjana bullida amb pell
  • Coco
  • Xocolata fondant
  • Codonyat
  • Pinyons

Preparació:

  1. Abans que res cal preparar la massa. En un recipient posar-hi l’ametlla picada, el sucre, un ou batut i una patata bullida sense la pell i amassar-ho tot. Cal tenir paciència i amassar fins que la barreja quedi ben consistent. L’Antònia indica que hi ha gent que deixa reposar aquesta massa durant vint-i-quatre hores, però com que ella posa un ou a la barreja fa els panellets de seguida que té amassada la massa.
  2. Amb la massa feta, cal fer tres partions al gust de cadascú. Una per fer els panellets de pinyons, l’altra pels panellets de codonyat i l’altra pels panellets de coco, uns quants dels quals seran banyats posteriorment amb xocolata.
  3. Per fer els panellets de pinyons s’ha de fer boles de la massa de la primera partió. Després arrebossar-les amb pinyons, arrodonir-les de nou i finalment pintar-les amb l’ou prèviament batut.
  4. Per fer els panellets de codonyat cal posar un drap damunt del taulell, posar-hi la massa de la segona partió i estirar-la amb el curró. Tallar tires de codonyat i posar-les damunt aquesta massa. Amb l’ajuda del drap cobrir el codonyat amb la massa com si d’un braç de gitano petit es tractés. Tallar el rulo a talls i novament pintar amb l’ou batut que ja teníem dels primers panellets.
  5. Per últim, amb la massa restant, fer els panellets de coco. Afegir a la massa coco ratllat i amassar-ho bé i novament fer boles petites.
  6. Fets ja tots els panellets només faltarà posar-los damunt una plata i un paper per coure al forn, prèviament escalfat a 250 graus, i deixar coure de dalt i baix, sense ventilador. Deixar-los coure uns deu minuts al forn tot anant-los vigilant. Treure’ls i deixar-los refredar.
  7. Pràcticament ja estan fets tots els panallets, però faltaran els panellets de xocolata encara. Separar uns quants panallets de coco i l’endemà banyar-los amb la xocolata fondant desfeta. Un cop coberts de xocolata posar-los en una plata i deixar-los refredar almenys durant una hora a la nevera.



I un cop fets aquests deliciosos dolços ja només queda menjar-los per la castanyada i Tots Sants, com marca la tradició, i fins que en quedin! 

dimarts, 12 de novembre del 2013

QUÈ ÉS ORGÀNIC? I QUÈ NO HO ÉS?


Des de l'any 1996 la recollida selectiva és una realitat a la Conca de Barberà. Ha plogut molt des de llavors, cada vegada reciclem més però, ja sigui perquè cada dia hi ha més residus a reciclar o perquè ens sembla que ja ho fem bé, acabem abaixant la guàrdia i no ho acabem de fer del tot bé. Per això, de tant en tant, cal fer memòria de què va a cada lloc. 


Moltes vegades no sabem massa bé que va i que no va al contenidor marró de l'orgànic i és que ens confonem amb residus que anirien al rebuig. Per això breument repassarem que va i que no va al contenidor marró (de residus orgànics) i també el que va al contenidor del verd fort (del rebuig). Anem a veure, doncs, on va cada cosa:



CONTENIDOR MARRÓ (ORGÀNIC)


  • Restes de fruita i verdura 
  • Restes de carn i peix
  • Marro de cafè
  • Filtres cafè
  • Infusions (en sobre o a granel)
  • Serradures
  • Pa sec
  • Closques d'ous
  • Fruits secs
  • Marisc
  • Pinyols
  • Flors i plantes
  • Taps de suro
  • Paper de cuina brut d'orgànica
  • Escuradents de fusta
  • Llumins de fusta
  • Paper de magdalenes
  • Tovallons de paper bruts

No
  • Restes líquides (llet, sucs, sopes, begudes, etc). Aquestes van al clavegueram després d'haver-ne separat els sòlids. 
  • Bolquers. Aquests van al rebuig.
  • Higiène íntima femenina (compreses i tampons). Tot això va al rebuig.


CONTENIDOR VERD FORT (REBUIG)


  • Agulles de cosir
  • Baietes
  • Bastonets de les orelles
  • Bijuteria i complements
  • Bolquers, compreses i tampons
  • Bombetes de filament
  • Càpsules de cafè
  • Restes de ceràmica
  • Cera
  • Clips metàl·lics
  • Cotó fluix
  • Etiquetes adhesivés
  • Gomes d'esborrar
  • Gots trencats
  • Llapissos
  • Llimes d'ungles
  • Maquinetes d'afeitar
  • Maquinetes de fer punta
  • Pals d'escombra
  • Pals de fregar
  • Palletes
  • Paper plastificat
  • Pols d'escombrar
  • Precinte adhesiu
  • Preservatius
  • Puntes de cigarreta
  • Raspall de dents
  • Sorra de gat
  • Ulleres
  • Xiclets
  • Xinxetes 
  • Xumets


Fonts d'informació utilitzades:


- I aixó on va? Guia pràctica del reciclatge. José Luis Gallego. Viena edicions. Any 2010.



dimarts, 5 de novembre del 2013

BIURE DE GAIÀ (2a part)


Biure és municipi de les Piles, però havia arribat a ser municipi propi ja que tenia més habitants i més cases que les Piles. Al 1718, Biure tenia 93 habitants, mentre que les Piles n’hi havia 74, però a finals de segle ja es van invertir els números, Biure es mantenia pràcticament amb els mateixos, 91, mentre que les Piles havia augmentat a 114.

A Biure, i també a tots els pobles del voltant, hi havia hagut molts avellaners a primeries del segle XX. Però van agafar un mal i els van haver d’arrancar. En els marges, encara en queden alguns. De vinya també n’hi havia, encara que no molta. Les últimes, que van subsistir fins els anys 70, van ser les de cal Malet i les de cal Morera. Explica en J.Mª Compte de cal Pons que un avantpassat seu de mitjans del segle XVIII havia sigut un important comerciant de safrà. Aquesta zona, a l’edat mitjana, n’era un dels centres més importants de producció i els jueus de Sta. Coloma eren els qui en controlaven el mercat.

Enmig de les converses surten també refranys típics de la zona, com el que parla de la grívia i de l’escurçó :

« picada de grívia i picada d’escurçó
no hi ha temps per a la extremunció »

Animals freqüents de per aquí, com la serp verda que alguns em diuen que la seva picada és també mortal.

I parlem de les coves que van servir d’amagatalls en temps de la Guerra Civil. Expliquen que va baixar un grup de Conesa i que en un marge del bosc, prop de Biure, van fer dues coves on s’hi van amagar durant un temps. En una marjada prop de Rauric hi havia una altra cova on hi havien amagades cinc persones. Al costat del cementiri de Biure, sota l’era de ca la Miquela, hi havia una cova artificial de pedra d’uns set metres de llarg per quatre d’ample on hi jugava la canalla, i on, en temps de la guerra, també va servir d’amagatall, li deien la gatapurna. Actualment ja no existeix perquè ha quedat colgada. També en una cova d’un marge vora del castell, on hi cabien unes cinc o sis persones, s’hi van amagar els del poble quan van sentir a dir que hi havia perill de bombardeig. Les bombes van arribar i van ensorrar part d’una casa.

Al cementiri de Biure hi ha dos soldats enterrats del temps de la guerra. El que és ara l’hotel Regina, a Vallfogona, era en aquells anys de guerra un hospital de sang. Un del poble que hi va ser va explicar que els que hi morien, que eren molts, els colgaven en un clot baix al riu. Alguns dels molts desapareguts d’aquella guerra de qui mai ningú en trobarà les restes ni en sabrà els noms. 

La cova gran que hi havia al costat del cementiri de Biure, també va servir, un cop passada la guerra, per jugar la canalla, com ja hem dit, però també per refugiar-s’hi els gitanos que passaven de tant en tant i refeien les cadires de bova. També venien al poble llauners que apariaven calderes i pots d’alumini, i els esmolets que esmolaven ganivets i eines del camp. Gent “remendón” com deia un dels veïns.

Demà és diumenge i és el dia de l’aplec a Sant Miquel. Hi ha organitzades diverses activitats, com un esmorzar a la font, la missa dalt de l’ermita amb coca i moscatell, jocs per a la canalla a la tarda i ball. Expliquen que abans l’aplec es feia conjuntament amb els altres pobles del voltant, tal com diuen els goigs dedicats a Sant Miquel Arcàngel:

“Tot Pontils amb fe arderosa
vos venera amb son indret;
Montbrió i Vallespinosa
Biure, Piles i Vallvert.
Rocafort, Conesa i amplada
Del Queralt amb sant anhel”.

Però des de fa uns trenta anys que cada poble fa l’aplec un dia diferent.

L’ermita de Sant Miquel és romànica i al costat hi ha encara algunes de les restes de l’antic castell de Montclar. Al 1072, ja apareix documentat la compra dels castells de Montclar, les Piles i Biure pel comte Berenguer I de Barcelona a Oliver Bernat i la seva esposa. Més tard, Biure, a mitjans del segle XII, passa a les mans de l’Orde dels Hospitalers, -els monjos soldats que, juntament amb els templers, defensaven Terra Santa-, gràcies a una venda feta per Guillem d’Aguiló. Al 1380, el prior de Catalunya de l’orde dels Hospitalers, comprà a la Corona, la total jurisdicció del lloc i terme de Biure, el que vol dir que eren els que impartien justícia.

La creu de terme, de finals del segle XV, és molt interessant. A començaments de la Guerra Civil la van tirar a terra, i no es va tornar a posar fins al 1973, moment en què es va restaurar. Els de Biure sempre s’han fet les fotografies de grup a les escales de la creu.

Mirem fotografies amb la Fina, i m’explica qui son els que van sortint asseguts a les escales, família, amics, veïns, tots de Biure, i, alguna vegada, un de Valls. I preguntant que hi feia un de Valls a Biure, va explicar la història. Els de cal Bergadà, als anys trenta, anaven amb el carro a Valls a vendre palla, llenya i algun altre producte que poguessin vendre i s’hi estaven un parell de dies. Al cap dels anys havien fet coneixença amb algunes persones d’allà, i un dia es van assabentar que un recent nascut d’una de les famílies que coneixien, necessitava una dida per poder-se alimentar i així poder sobreviure. Ells, els de cal Bergadà, havien perdut un fill just acabat de néixer, per això van portar el nadó de Valls cap a Biure perquè fos alimentat per la mare que havia acabat de perdre el seu fill. El nen es va fer gran i sempre va mantenir molta relació amb la família de Biure i hi venia sovint. El de les fotos era aquell nen de Valls que va venir a Biure acabat de néixer per poder-se alimentar.


Montse Rumbau
Publicació del 01/10/2013 a Tribus de la Segarra

dimecres, 30 d’octubre del 2013

RECEPTES AMB PRODUCTES DE TARDOR



La Marina Balcells Gasol no és la primera vegada que ens facilita receptes per compartir amb tothom al bloc. Aquestes receptes les farà amb productes molt típics de tardor com són la carbassa, els espinacs i les ametlles.
La Marina és una excel·lent cuinera, però gairebé tot ho fa a ull! Així que si volem fer nosaltres aquestes receptes haurem de ser una mica intuïtius. I sí pel que sigui ens hem passat i ha sortit molt menjar sempre ens quedarà congelar-lo, en el cas de la crema de carbassa i els canelons d’espinacs. En el cas de les ametlles garapinyades es poden posar en un pot o caixa ben tapades i així duraran uns quants dies més.

CREMA DE CARBASSA

  

Ingredients per fer força crema:

  • 1 carbassa
  • 1 porro
  • crema de llet
  • sal
  • pebre (opcional)
  • oli
  • pinyons
  • pernil salat


Preparació:

  1. Buidar la carbassa i tallar la polpa a trossets petits. Treure els fils i les pipes de dins. Com més petits siguin els talls de la carbassa més fàcilment es courà.
  2. Preparar també el porro tot pelant-lo, netejant-lo i tallant-lo també a trossos petits. El porro donarà a la crema un gust més suau que no pas si s’hi posa ceba.
  3. En una cassola posar-hi una mica d’aigua i quan aquesta bulli tirar-hi la carbassa i el porro i deixar coure almenys uns trenta minuts.
  4. Quan estigui cuit, escórrer l’aigua de la cassola que només quedi la carbassa i el porro bullits.
  5. Batre la barreja i afegir-hi la crema de llet.
  6. Posar-hi la sal tot corregint el sabor de la crema i, si es vol, també s’hi pot afegir una mica de pebre.
  7. Per acabar de decorar la crema de carbassa, en una paella fregim trossets de pernil salat i pinyons que es podran posar per sobre els plats de crema de carbassa per fer-los més vistosos i potenciar encara més el sabor d’aquest excel·lent plat.
  

CANELONS D’ESPINACS 



Ingredients per fer molt canelons: 

  • espinacs
  • gambes pelades
  • palets de cranc
  • panses
  • pinyons
  • crema de llet
  • ou
  • pasta per fer canelons
  • farina
  • sal
  • oli
  • mantega
  • 1 cullerada de sofregit

Preparació:
  1. En una cassola sofregir una bona estona els espinacs amb mantega i oli i afegir-hi la sal volguda.
  2. Per altra banda, en una paella, hi posem les gambes i els palets de cranc i els fregim una mica. No massa, un tomb de paella perquè quedin una mica cuits i ja està.
  3. Quan els espinacs ja estan prou sofregits triturar-los una mica amb la batedora dins la mateixa cassola. Només que quedi una mica més triturat, però no cal fer un puré.
  4. Afegir als espinacs la crema de llet i un ou batut perquè així la massa quedarà més consistent i lligada. Després  afegir també les gambes amb els palets de cranc i també les panses i els pinyons (que si es vol també es poden haver pasta per la paella prèviament).
  5. Remenar bé tots els ingredients i els deixem refredar a la nevera durant unes hores.
  6. En una olla, posar-hi un raig d’oli i sal i quan l’aigua bulli posar-hi la pasta dels canelons. S’ha de tirar la pasta d’una a una a l’olla. Al cap d’uns dotze minuts la pasta ja estarà llesta.
  7. Escórrer la pasta de caneló i passar-hi aigua freda.
  8. Damunt del taulell de la cuina, estendre un drap i posar-hi la pasta de caneló ben estirada.
  9. Posar una mica de la massa d’espinacs i altres a damunt de la pasta i enrotllar el caneló.
  10. En un cassó posar-hi llet, farina, sal, mantega i una cullerada de sofregit. Més o menys per cada litre de llet s’hi posen quatre cullerades de farina.
  11. Remenar bé els ingredients perquè quedi ben barrejat i no quedi gramullós i quan la barreja ja bulli ja estarà llesta.
  12. Tirar la beixamel per sobre dels canelons i ratllar-hi formatge al damunt. Ha de ser un formatge cremós perquè si no queda massa sec.
  13. Posar els canelons al forn i coure per baix i per dalt. Quan estiguin gratinats ja estaran llestos! 


AMETLLES GARAPINYADES
  

Ingredients:

  • 1/2 tassa de sucre
  • 1/2 tassa d’aigua
  • 1 tassa d’ametlles
  • anís

Nota:

En aquesta recepta les mides són la tassa, com també ho podria ser un cassó, un vas, etc. Sigui com sigui, l’estri de mesura que feu servir ha de guardar la proporcionalitat entre els ingredients. És a dir, per cada mesura d’ametlles, n’hi ha d’haver mitja de sucre i mitja d’aigua.


Preparació:

  1. Preparar els ingredients amb les mesures corresponents.
  2. En una cassola o cassó posar tots els ingredients (ametlles, aigua, sucre i un raig d’anís) i remenar-los en el mateix sentit.
  3. Quan les ametlles es quedin sense aigua, esperar que aquestes revinguin i quan es tornin a beure l’aigua ja es poden donar per fetes.
  4. Col·locar-les ben estirades al marbre fins que es refredin. 

  

I bon profit!

dimecres, 23 d’octubre del 2013

BIURE DE GAIÀ (1a part)


La Fina ha organitzat una trobada de veïns per parlar del poble. Son les cinc de la tarda d’un dia de Festa Major del 2009, i ens trobem al Casal, el Salvador Malet de Cal Bergadà, el Mensa, el de ca l’Andreu, la Maria Compte, el J. Puigganer, J. Mª Compte de cal Pons ... A les sis tots van a missa i en sortir tornem a reprendre la xerrada ara amb més veïns i amics i amb molta més animació. Tothom recorda coses d’abans i tothom intervé. Hi han moltes rialles quan surt el tema de les tres minyones i la cuinera que portaven els amos del castell quan venien a passar l’estiu a Biure. Sembla ser que molts hi lligaven tant com podien. Tots afirmen que aquestes criades eren l’animació de per aquí i que ballaven molt be la « jota ». Però d’això ja fa molts anys, en Salvador Malet, un dels més grans del grup, recorda aquells anys en que ell era molt jovenet, com després dels balls que es feien els diumenges a la tarda, els joves es quedaven i les minyones també, i aleshores era, segons sembla, quan se les emportaven a l’hort.

Els veïns parlen de l’amo del castell, que es deia Paco Mercader Zufia, un militar amb grau de general que va arribar a ser governador militar, i que era també vescomte de Belloch. Però l’amo no era en Paco Mercader, sinó la seva esposa, la Lluïsa Llorach, que va ser qui va heretar el castell. De fet, no el va heretar ella, sinó la seva germana gran, la Maria, però aquesta, segons explica en un llibre un avantpassat seu, no el va voler, i, davant del notari, va dir que no volia “enterrar-hi” els seus fills, ni obligar-los a passar les vacances « al mig del no-res ». I va canviar, amb la seva germana Lluïsa, el castell per una llotja al Liceu. Com que la Lluïsa Llorach estava casada amb un vescomte, això de tenir un castell ja li anava be. A més d’aquestes dues germanes, n’hi havien dues més, la Mercè i la Isabel. Totes quatre eren riquíssimes, la petita, la Isabel, es passejava per Barcelona amb un Rolls Royce descapotable, freqüentava artistes i viatjava molt, i vivia en una torre d’en Puig i Cadafalch, avui desapareguda, del cap d’amunt del carrer Muntaner. En Ramon Casas la va pintar al 1901, i el quadre és al despatx de l’alcalde de Barcelona, darrera mateix de la seva butaca. Elsseus pares, en Pau Llorach i la Concepció Dolsa eren els amos de les aigües deRubinat, a prop de Sant Antolí, unes aigües purgants que s’exportaven per tot Europa. Les oficines centrals les tenien a París. El pare va morir jove, i la viuda i les quatre filles vivien dels immensos beneficis que els proporcionava la venta d’aquesta aigua.

Fotografia extreta de "Per la ruta dels Castells del Gaià" del Palau Robert.
El castell de Biure, situat enmig « del no-res », com deia la Maria Llorach que el va heretar gracies a un intercanvi, es trobava en mans d’una de les famílies més riques i també més esnobs de la Barcelona d’aquells feliços anys vint.

Expliquen els veïns, que la mestressa, la Lluïsa Llorach, anava cada dia a prendre les aigües a Vallfogona amb el taxi de Sta. Coloma, el Mero. Diuen que era amable i que visitava els malalts, però que parlava en castellà perquè sinó, quan tornava a Barcelona, el seu castellà estava ple de catalanades.

En sortir de missa, els nens anaven al castell i allà els donaven sempre alguna cosa o altra. Per la Festa Major, els senyors invitaven als veïns del poble a fer el vermut dalt del castell. I aquests, portaven als senyors a caçar perdius. Segons expliquen, abans n’hi havien moltes. Les minyones rentaven la roba en uns safareigs que eren només pels del castell, eren grans i no gaire a prop, el que deuria ser tot un enuig per a les criades a l’hora d’anar a rentar. Aquests safareigs no s’han conservat perquè han quedat colgats. Els veïns tenien uns altres safareigs que estan, encara actualment, al costat de la font. En Pablo era el fill dels senyors i també venia a Biure als estius com feien els seus pares. La família va conservar el castell fins al 1965. El seu aspecte actual ve del 1912, moment en que es va rehabilitar totalment, volent-lo convertir en un castell més espectacular i també en casa senyorial.

Biure apareix com un poble fresc i amb aigua abundant. A la font, que alimenta un rierol, hi ha ànecs i tots els voltants estan enjardinats. Un immens pollancre senyoreja al costat del pont i n’hi ha un altre, igual de gran, més cap al poble. Des del carrer Major, es pugen unes escales que van al carrer de dalt, hi han moltes flors i abans d’arribar al carrer, hi ha un recó fresc i humit on només sents l’aigua que salta d’una font que en diuen la mina del Rector. Quan s’acaba el poble, més enllà de la creu de terme, hi han els horts que es veuen molt cuidats i que es reguen amb l’aigua canalitzada de la font del Maginu que es troba més amunt. I darrera de la rectoria, la gran casa amb aspecte de masia que és al costat de l’església, hi ha l’hort de l’Abadia que diuen que sempre ha tingut aigua. Aquest edifici sempre havia rebut el nom de l’Abadia. I al llarg de la rasa o riera que porta l’aigua cap al Gaià, segueix tota una filera d’arbres de ribera amb les fulles encara tendres d’haver sortit no fa gaire. L’aigua que baixa per la rasa és sempre molt neta perquè ve directament de la muntanya.

Prop del poble, a 10 minuts del camí de Biure a Vallverd, hi havia una bassa amb el terra enrajolat que en deien la Canal i que era d’un pagès de Vallverd, era molt gran i servia de piscina, i als anys 50 hi venien fins i tot dels pobles del voltant i del mateix Sta. Coloma a banyar-s’hi. Quan van fer moviments de terra en el tros on hi havia la bassa, va deixar d’entrar-hi aigua, i des d’aleshores que està seca. Mirant les fonts revingudes a la primavera, no sembla que Biure hagi pogut patir mai problemes d’aigua. I de fet, els veïns et diuen que a Biure sempre n’han tingut. L’aigua corrent, però, no els va arribar fins entrats els anys seixanta.

L’aiguat de Sta. Tecla de mitjans del segle XIX, també va deixar petjada al poble. Els veïns han sentit explicar als seus avantpassats que la rubinada que va arribar la nit del 22 al 23 de setembre del 1874, es va endur més de 100 caps de bestiar que passaven la nit a la part baixa del poble mentre esperaven anar a fira. També que del molí del costat de la riera, que ells ja mai l’han vist habitat, la molinera es va salvar gràcies a que es va emparrar al capdamunt. I que l’aigua va arribar dins del poble fins a mig carrer Major.

L’església és al final del carrer de dalt. Enfront, el cementiri amb la porta de fusta envoltada de lilàs tots florits. De lilàs florits n’apareixen en forces recons del poble, així com moltes flors. Tot es veu cuidat i net, amb la  majoria de cases arreglades i amb les façanes repicades deixant al descobert la pedra. L’església la van fer al 1777 aprofitant les pedres de l’antiga església romànica que resultava massa petita i que era entre el castell i ca l’Andreu.

Ca l’Andreu, al cap damunt del poble, és un casalot amb aspecte de casa forta, amb molt poques finestres i molt petites. Sembla com si en algun moment o altre del passat, una part de les seves parets haguessin servit de muralla i que per tant hagués format part d’alguna edificació molt antiga del castell.

Els dilluns, els veïns de Biure anaven a Sta. Coloma a mercat, com feien tots els altres pobles del seu voltant. Tardaven a peu una hora i mitja passant pel dret, per les Costes, per un camí que ja s’ha perdut. La carretera actual es va fer entre els anys 20 i 25. Diuen que la verdura de Biure tenia fama de ser molt bona perquè era regada amb aigua molt clara. Al poble no hi havia escola, i els nens havien d’anar a les Piles, on també hi anaven els de Guimons. Hi tardaven a peu entre 20 i 25 minuts. A l’hora de dinar, qui tenia parents a les Piles, dinava a casa d’ells, els altres s’havien de portar el menjar a la senalla i dinar a la mateixa escola. Als anys 30 i 40 a les classes dels nens i havien fins a 45 alumnes.



Montse Rumbau
Publicació del 27/09/2013 a Tribus de la Segarra

dimarts, 8 d’octubre del 2013

LA FESTA MAJOR DE LES PILES A ULLS DEL REGIDOR DE JOVENTUT, FESTES I ESPORT

Un any mes, coincidint amb el segon cap de setmana de setembre, el nostre poble va celebrar una de les festes més esperades de l'any: La Festa Major.

Sopar de l'oest llunyà. Fotografia d'Anna VerT
Seguint amb la línia iniciada un temps ençà, enguany es va intentar construir un programa de festes pensant en què les persones de totes les generacions poguessin gaudir i trobar el seu propi espai. En alguns dels casos, els actes, degut al seu èxit, mantenen un format molt similar des de ja fa varis anys: el sopar temàtic, els jocs de la canalla, el concert jove, el cafè concert. En d'altres, es van introduir petites variants: el pregó amb mapping (brillant pregó), les havaneres cubanes, el ball de tarda (que es va recuperar l'any passat després d'un any d'absència), la btt nocturna. I per últim, actes novedosos com el karaoke acústic, que en la meva opinió va ser un èxit rotund.


En aquest punt m'agradaria  fer un punt i a part amb el sopar de disfresses. Aquest any es va fer una aposta decidida que anés en sintonia amb el context de crisis en que estem immersos des de ja fa uns anys. Oferir un sopar a un preu més assequible per a fomentar l'assistència tots els veïns. I l'aposta va sortir bé. Més de 200 persones van participar-hi. Per contrapartida, això va suposar abandonar la 'comoditat' que suposa un càtering i substituir-ho per la feina i col·laboració de moltes persones que abans i durant el sopar, van estar treballant perquè la resta poguessim gaudir d'una agradable vetllada. 

Aquest ha estat un any particular, en què s'han ajuntat dos factors que feia anys que no se succeïen i que han fet de la Festa Major 2013 una festa diferent: L'11 de Setembre i la pluja.
Cucafera de les Piles. Fotografia Anna VerT.
Correfoc amb els diables Keresus. Fotografia Anna VerT.
Pel que fa a l'11 de Setembre, el fet que coincidís en un dimecres (feia 10 anys que no passava) combinat amb la celebració de la Via Catalana (molta gent del poble va participar-hi), va donar la sensació de que fos menys completa que la d'edicions enrere .I el segon factor que també feia anys que no apareixia, va ser la pluja. Una pluja que, a més a més, va fer acte de presència el dissabte, un dels dies on és concentren la majoria dels actes. I la veritat és que la situació es va poder solucionar de manera brillant. El boca a boca i les xarxes socials van ser fonamentals a nivell comunicatiu per anar informant a tothom de com s'adaptava el programa a les limitacions provocades per la pluja. Els jocs de la canalla previstos per a primera hora de dissabte a la tarda, es van suspendre i finalment es van poder celebrar el diumenge tarda. Les havaneres previstes al parc nou es van traslladar a dalt el cafè, i el concert jove es va passar a baix la sala del cafè. Tot això que s'explica fàcilment en aquestes últimes tres línies, va suposar un esforç molt gran a nivell organitzatiu que fàcilment podria desembocar en una situació una mica caòtica. Però, un cop més, la implicació de moltes persones va fer possible que tot sortís rodó.


Ban'd'al·lucinògens. Fotografia Anna VerT.
El balanç de la Festa Major, un any més, és molt  positiu. i ho és fruit de l'esforç de moltes persones. És la culminació d'un treball que comença pràcticament nou mesos abans amb les primeres reunions per a començar a crear el programa i per a desenvolupar-lo i que culmina gairebé dues setmanes després.

Jocs de la canalla. Fotografia Anna VerT.
Moltes gràcies a tots els que veniu a les reunions un diumenge a les 8 de la tarda al mig de l'hivern amb el fred que fa a la sala d'actes. Moltes gràcies a tots els que feu col·laboracions tenint en compte els temps que corren. Moltes gràcies als que la setmana abans us passeu les tardes montant escenaris, posant banderes, llums, fent la ruta de la btt. Moltes gràcies als que us encarregueu de comprar tot el que es necessita per la barra, pels esmorzar, per la xocolatada i pels sopars. Moltes gràcies als que durant la festa major doneu un cop de mà en cadascú dels actes i als que hi participeu. Moltes gràcies als que quan passa la 'tempesta' feu que el poble retorni a la normalitat. En definitiva, moltes gràcies a tots els que d'una manera o altre heu fet possible, un any més, que haguem viscut una GRAN Festa Major.

Aquestes són les coses que fan que em senti orgullós del meu poble.


Jordi Castells i Cadens

Regidor de joventut, festes i esports


dimarts, 24 de setembre del 2013

2013. ANY INTERNACIONAL DE LES MATEMÀTIQUES PEL PLANETA TERRA. MPT 2013


El passat 5 de març en l’edifici de la Unesco a Paris, va tindre lloc l’acte oficial d’inauguració de l’Any Internacional de les Matemàtiques pel planeta Terra (MPE). Es vol plantejar si les Matemàtiques poden preveure i diagnosticar els efectes del canvi climàtic.

Les Matemàtiques poden ajudar al medi ambient amb la contribució de permetre la comprensió dels fenòmens, quantificació dels resultats, així com de conèixer les causes i els efectes que permetin prendre decisions.

“Tot el que es pot mesurar, es pot millorar” (Peter Ferdinand Drucker, 1909-2005).

Si acceptem aquesta premissa i que la possibilitat de mesurar i calcular es pot assignar a tots els fenòmens imaginables, és fàcil pensar que podem aproximar-nos a estadístiques sobre la predicció de la meteorologia, producció d’aliments, de la nostra salut, de malalties, del clima o a la contaminació del medi ambient.

Si aquest tema us interessa, consulteu l’article de Manuel de León (Director de l’Institut de Ciències de les Matemàtiques publicat a “El Cultural” (www.elcultural.es).

+ info també a:

Eduard Garcia-Luengo 

dimarts, 17 de setembre del 2013

PREGÓ DE LA FESTA MAJOR DE LES PILES 2013


Façana del Cal Jové amb projecció mapping.
Estimats companys, ja hi tornem a ser. Ha passat un any i torna a ser festa major. Aquesta festa és el nostre punt de trobada anual a l'entorn d’aquest humil però majestuós escenari ; les Piles. I l’objectiu de la festa és afirmar el nostre convenciment i orgull d’existir com a espilencs. Repic de campanes, projeccions, pregons, disfresses, sopars de poble, karaokes, cercaviles, balls, havaneres, xocolata desfeta, jocs per la canalla, trencar l'olla, correfocs, diables, cases quatribarrades, senyeres, estelades, garlandes, carrers guarnits, dinars en família, canelons, vi blanc, vi negre, rialles, somriures, abraçades, begudes i ressaques. És així com els espilencs ens acomiadem de l’estiu i afirmem l’orgull de pertànyer a aquest poble. La major, és una festa on els protagonistes som nosaltres, els espilencs i tota la seva gent. Tot aquell que senti ni que sigui una mica d’amor per aquet poble ja és una mica espilenc. I ser espilenc és un autèntic honor i un privilegi, us ho asseguro.
El nostre escenari no és monumental, no tenim arcs del triomf ni aqüeductes, ni contem amb una èpica història. La història d’aquest humil poble és com la de la majoria del poble ras, la història d’una gent que fa la seva vida amb tranquil·litat i sense cap afany de glòria més que la pròpia felicitat. El nostre poble no fa soroll ni desperta les curiositats dels turistes en massa, no l’anuncien en pamflets ni agències de viatge, la poca aigua que tenim no es cristal·lina i clara, no tenim platja ni mar brava, no hem tingut mai grans personatges, no tenim or ni tenim plata. Perquè per apreciar la grandesa d’aquest petit racó de món no s’ha de mirar l’arquitectura de les cases ni el seu paisatge. Perquè la bellesa d’aquest poble rau precisament en la seva senzillesa. Però encara que les Piles gaudeixi d’aquesta virtut, això no és ni de bon tros el millor d’aquest poble, perquè sense cap mena de dubte, el millor d’aquest poble sou tots i cadascun de vosaltres, espilencs.
Aparentment, quan passes per la carretera sense conèixer el poble, penses, quin poble tant bufó, petitet, arraulit al voltant del Castell... es maco per la seva senzillesa si! Però si la gent que passa per la carretera conegués els tresors que s’amaguen en totes i cadascuna d’aquestes cases, que no es altre que tots vosaltres, canviarien la paraula bufó per, quin GRAN POBLE, seguit d’un signe d’exclamació i escrit en majúscules. Perquè la grandesa d’aquest poble és la seva gent, les històries personals de tots i cadascun de nosaltres, la capacitat que tenim per ajuntar-nos i fer coses, les ganes de fer poble, de trobar-te amb la gent, d’organitzar dinars, sopars, de parlar, de compartir històries i moments, de jugar, de defensar-nos mútuament, de mostrar-nos afecte i respecte. Les Piles és un poble petit pel que fa a l’espai, però immens, infinit i etern pel que fa a l’esperit. Probablement parlo influenciat pel fet que he crescut aquí i perquè la majoria dels records més bonics que he viscut, els he viscut aquí.
Potser si, potser aquesta veritat que us proclamo només em serveix a mi, però llavors em pregunto perquè a diferència de molts poblets, aquí la gent enlloc de marxar torna. Em pregunto perquè ve gent nova i s’integra plenament. Perquè els seus joves l’adoren enlloc de voler marxar a la gran ciutat o a l’estranger. Jo sé la resposta! És per vosaltres, espilencs, perquè sou bona gent, amable, senzilla, generosa i oberta, perquè aquí cessen les pors i les vergonyes i un pot ser lliure, pot ser ell mateix. Perquè les Piles és abans que res una gran família, una família disposada a promoure estones d’alegria i felicitat, disposada a compartir els bons i els mals moments els uns amb els altres. Els espilencs ens fem costat. Ens ajudem, fem pinya. Aquesta és la millor virtut d’aquest poble. Compartir els bons i els mals moments. Perquè al final, en això consisteix la vida. La vida és això, una de freda i una de calenta i l’èxit consisteix en saber entomar les bufetades sense defallir i en saber aprofitar les petites engrunes d’alegria que la vida ens ofereix. Compartir els bons i els mals moments!
Aquest any hem patit greus pèrdues. Han estat pèrdues que fa un any no podíem ni imaginar. I tots les hem sentit en major o menor mesura, a tots ens han afectat. La Padrina, la tia Consol, el tiet Joan i el Joan Bonell, a ells els hi dediquem aquestes paraules. Eren persones que estimàvem i que ja no hi són. Aquest fet ens entristeix a tots, però hem de mirar endavant perquè estic segur que ells voldrien que els recordéssim sempre amb un somriure. Hem d’alçar-nos i seguir el camí sense oblidar-los, tenint-los sempre present en una dolça nostàlgia perquè aquesta és la millor manera d’honrar-los. Perquè la grandesa d’una persona no es mesura pels cops que cau, sinó pels cops que s’aixeca. Perquè les persones intel·ligents sempre es recuperen d’un fracàs i les que no ho son mai es recuperen d’un èxit. Hem d’alçar-nos per ells. Ningú es mor del tot sempre que els que encara hi som els recordem. Recordar és l’única manera d’aturar el temps, de donar vida a allò que ja no és. Tots marxarem algun dia sense saber quan, es llei de vida. Però mentre siguem aquí us recordarem sempre amb un somriure i plens d’orgull per tenir la oportunitat d’haver-vos conegut. Per nosaltres, mai no heu mort, perquè el vostre record i exemple el portarem sempre a dins. Compartir bons i mals moments.
Uns marxen i altres arriben, la vida sempre continua, es fa camí al marge dels nostres desitjos. També hi ha hagut bons moments, immensos moments . Hem vist el naixement de la divina Júlia, del petit Iban, de la Katia, i aviat del Martí, hem vist panxes femenines plenes de vida per dins, hem vist com aquest formós poblet s’omplia de canalla fins a tal punt que hem despertat l’enveja de pobles veïns. Hi ha pobles d’aquí al costat que quan ha nascut algú ha sortit per la tele perquè feia més de divuit anys que no es produïa un naixement. Si les Piles sortís per la televisió cada cop que neix algú, en els últims anys hauríem sortit més de vint vegades. Sempre se’ns diu que els pobles son tristos, avorrits, provincians i antiquats perquè la majoria de gent és de la tercera edat. No estic d’acord amb que la gent gran sigui provinciana, avorrida, trista ni antiquada, però encara que fos així, no és el cas de les Piles. Tenim l’honor de ser el poble amb més percentatge de joves de la comarca, i m’atreviria a dir que també ho som del país sencer. Un poble amb joves és un poble amb futur. On hi ha joves hi ha vida i les petites coses, aquelles que semblen insignificants es transformen en el més dolç bàlsam de felicitat, esdevenen màgiques.
Dormir amb les finestres obertes a ple estiu mentre sents una vintena de nens jugant lliures pel carrer, és una autèntica benedicció. I si a més hi sumes aquella intensa olor de palla humida, quan tanques els ulls et sembla estar vivint una eternitat atemporal, fora del temps i de l’espai, difícil d’explicar però que et torna a fer-te sentir com una innocent criatureta, tornes a ser un nen, tanques els ulls i tornes a ser al carrer jugant amb ells, com si no passés el temps. A vosaltres us dono les gràcies nens, perquè tot sovint ens recordeu la nostre infància i ens feu sortir el nen que portem tots a dins. Aquesta és la major glòria del nostre poble, vosaltres els nens, vosaltres sou la nostre esperança i sou el futur, no perquè algun dia hagueu de ser grans, sinó perquè ens ajudareu a tots a tornar a ser infants. Vosaltres escriureu el destí d’aquest poble, nens i nenes perquè vosaltres sou els successors de tant bella història, perquè tots vosaltres sou hereus de les piles.
Som un poble peculiar, com diu la cançó: Entre la conca i la Segarra, entre el litoral i l’interior, a l’ombra de Sant Miquel i amb vistes a Montserrat, un poble de sacà, acariciat per la marinada i on la gent s’enfada per regar, que menja sopes amb forquilles i fa trumfos xafarots, que venera verges robades i que té un campanar tort.
Es per tot això que les piles és un poble especial i únic. És per tot això que hem de fer de la festa major un acte d’afirmació i orgull espilenc. Es per tot això que hem de celebrar la fortuna que significa pertànyer a aquest poble. I és per tot això que jo us dic:
Benaventurats els huguets i els barragans, benaventurats els llopis i els taverners, benaventurats els villarroya i els pintó, benaventurats els de ca la lola i els barraters, benaventurats els Riquelme i els Albinyana, benaventurats els maginets i els pepets, Benaventurats els de cal calbet i els masets, benaventurats els de cal Biel i els celda, Benaventurats els de ca la margarida i els Peribañez, benaventurats els Villanueva i els marcelins, benaventurats els gil i els badós, benaventurats els alcaraz i els roca, benaventurats els perez i els martinez, benaventurats els de ca la viuda i els freixes, benaventurats els borrells i els fusters, benaventurats els prous i els del castell, benaventurats els de cal romà i els de cal tòfol, benaventurats els colomos i els palau, benaventurats els teixidó i els jansa, benaventurats els aviles i els peinado, benaventurats els garriga i els garcia, benaventurats els eduardus i els de cal topu, benaventurats els de cal joano i els ramos, benaventurats tots vosaltres, espilencs, perquè vostre és el poble de les Piles, perquè vosaltres sou les Piles! I ara... desbordem tots d’eufòria i alegria, que es faci present la felicitat! Que comenci la Festa Major! Salut i República! Visca les Piles i visca Catalunya lliure!!

Magí Balcells Balcells