JOSEP GRAELLS BARTOLÍ A L'EXPOSICIÓ "LA NOSTRA RÀDIO"

Ja està inaugurada l'exposició "La nostra ràdio" de les Piles visitable tots els dissabte i diumenges del mes d'agost d'11:00h. a 14:00h. i de 17:00h. a 21:00h.

Aparell ràdio i tocadiscos en un moble de fusta.

En aquesta exposició hi podeu trobar, entre altres, les ràdios que ens va cedir en Josep Graells Bartolí. Tots els aparells de ràdio que ens ha cedit són molt interessants, però el que més destaca i sorpren als visitants pel seu tamany i enginy és un aparell de ràdio i un tocadiscos incorporats a un moble de fusta. 

En Josep, com tots aquells qui ens han cedit la ràdio, ens explica una mica la seva història personal en relació aquest aparell:

Jo recordo quan el meu pare va comprar la ràdio. Recordo que la va comprar un dilluns. Li va fer el Francesc de Santa Coloma i jo tenia cinc o sis anys. Recordo que quan el meu pare la va portar a casa li van fer un prestatge al menjador i li van fer un mantell brodat ben bonic per tapar-la. Va ser una cosa que recordo amb il·lusió perquè tothom (família i cosins bàsicament) venia a casa a escoltar la ràdio, especialment el futbol. Llavors jo tenia cinc o sis anys. Deuria ser l’any 1955 o 1956.

Nosaltres érem petits però sé que a casa meva l’escoltaven cap al vespre i cap a la tarda que feien novel·les i coses d’aquestes. Jo evidentment no l’havia escoltat mai la ràdio, la sentia. Érem molt petits llavors i estàvem més pendents de sortir al carrer a jugar que no pas d’escoltar la ràdio. Quan venies de l’escola et trobaves a les dones que es posaven a cosir a les tardes i posaven novel·les.

Sempre la veies engegada aquella ràdio, però jo el que més recordo és que cap al vespre, a les vuit o les nou de la nit, a l’hora de sopar, feien “España para los españoles” que era un programa on es dedicava música als emigrants que llavors estaven a Alemanya i altres bandes del món.

Això tot era a Radio Nacional de España. A vegades intentàvem buscar la Radio Pirenaica, però no es sentia gens bé. La Pirenaica no sé d’on era exactament però era una emissora comunista que, evidentment, parlava malament del Règim de Franco. Sé que molta gent intentaven agafar aquesta emissora tot i que hi havia un munt d’interferències. Se sentia molt malament, però sempre parlaven del règim que hi havia aquí a Espanya.

En contraposició aquí hi havia cada dia el parte a les tres del migdia, en què totes les emissores d’aquí es connectaven amb Ràdio Nacional de Espanya i feien el parte consistent en donar les mateixes notícies. Evidentment les notícies estaven regulades pel règim franquista. Molta gent intentava agafar la ràdio Pirenaica per tenir un altre punt de vista sobre el que estava passant al país.

 Amb cinc o sis anys que tenia llavors, el que feies és intentar sortir al carrer i no estaves pendent de la ràdio. Potser vaig posar més interès després amb la televisió que no pas amb la ràdio. Llavors jo ja era més gran, vuit, nou , deu anys, la primera televisió que hi va haver aquí. Clar això ja és més diferent.

Amb aquella edat no hi posava interès, com comprendràs no m’interessaven ni les notícies ni aquell tipus de música que podien fer en aquell programa.

Actualment escolto la ràdio cada dia. Cada dia si puc escolto  la SER amb Carles Fransino a la tarda. Després a la nit _ de televisió en veig molt poca_ me'n vaig dormir i em poso de nou les tertúlies de la SER dirigides per l’Àngels Barceló.

I al cotxe, els dissabtes quan pugem aquí a les Piles, també escoltem la ràdio amb un programa que ens agrada molt, tant a la meva dona com a mi, que és de Ràdio Nacional i hi ha la Pepa Fernández de Cervera.

Trobeu més informació de l'exposició "la nostra ràdio" AQUÍ! 

MIQUEL FREIXA FONT A L'EXPOSICIÓ "LA NOSTRA RÀDIO"

Ja està inaugurada l'exposició "La nostra ràdio" de les Piles que encara podeu visitar tots els dissabte i diumenges del mes d'agost d'11:00h. a 14:00h. i de 17:00h. a 21:00h.

Una de les línies de treball de l'exposició "la nostra ràdio" és la de les vivències personals amb la ràdio d'aquells veïns i veïnes que ens han cedit els aparells de ràdio.

En  Miquel Freixa Font és un dels veïns que ens ha cedit el seu aparell de ràdio per l'exposició. El seu aparell de ràdio, un Philips de l'any 1928, és precisament l'aparell més antic de l'exposició. 

Vegem quina és la seva vivència personal amb aquest aparell:

Quan vam arribar aquí a les Piles, la casa estava buida, en runes i feta una porqueria. I vam estar uns deu o quinze anys anant-la fent molt a poc a poquet. En tot aquest temps els familiars, els més grans, es morien i els cosins els faltava espai a casa. I tot allò que a la gent de la família li sabia greu de llençar ho portava aquí a les Piles, convertint-se en una tradició.

Aquesta ràdio diria que era d’un tiet avi Freixa,  però ara mateix no et sabria dir exactament quin. Acabo de veure que és Philips, o sigui que és de Barcelona mateix, però no et sé dir més. De quan es va adquirir ni idea, perquè ja ens va arribar a casa que ja era de col·leccionista, quan llavors ja s’escoltava el fil musical i aquestes coses.

Recordo que entre el meu pare, que era enginyer, i el meu germà Pere la van arribar a fer funcionar. La van repassar i va funcionar. No sé si ara mateix funcionaria. Suposo que la devien endollar a un transformador.

A banda de la ràdio que he portat per l’exposició jo de petit recordo que a casa sempre s’havia escoltat la ràdio.  És curiós perquè, a part que la meva mare sempre posés la ràdio molt forta i que el meu pare  _ que era un fanàtic de la música clàssica_ tota la vida havia tingut posades a casa emissores com Catalunya Música i altres constantment i simultàniament, cadascun dels sis germans que som estava enganxat a una cosa diferent de la ràdio. N’hi havia un que escoltava sempre els programes esportius i el José Maria García, l’altre que no sé que.... I cadascú anava amb la seva pròpia ràdio i els seus programes preferits.

Jo recordo una ràdio de la cuina, de sempre, que era una ràdio rellotge que va sortir d’una habitació que no acabava de funcionar el rellotge i va acabar petant a la cuina. La ràdio sempre estava engegada mentre es cuinava, mentre hi menjàvem. La cuina potser era l’estança principal.

Però també hi havia ràdios a altres estances. Després amb l’aparició dels walkmans ja cadascú acaba tenint la seva ràdio personal i amb els ràdios despertadors aquest tipus d’aparell s’estén per tota la casa.

Jo sempre he escoltat molts programes de música per la ràdio. Recordo que els primers cassettes que m’havia gravat de música, com la majoria de gent, era escoltant los 40 principales. Recordo que estava amb el cassette a punt per polsar i gravar la cançó, a poder ser que no es sentís el comentarista.

Recordo també l’època que estava enganxat, que començava a treballar, a Ràdio 3 que és on escoltava la música més alternativa, algunes emissores independents com Ràdio Pica i tot això. I després recordo seguir programes convencionals com els esports i les notícies. Sóc un gran aficionat a escoltar les notícies i algun programa esportiu. Però escolto gairebé més retransmissions que no pas programes esportius. El futbol a casa meva s’escoltava i s’escolta amb el Puyal.

I avui segueixo escoltant molt la ràdio, ja no tan sols pel cotxe, sinó en més àmbits perquè m’agrada molt.

En aquests moments, tot i que ideològicament per dir-ho d’alguna manera, no m’hi entenc, l’emissora que escolto més és RAC1. Escolto els seus programes que els trobo sensacionals, especialment el programa d’humor de La competència. També escolto altres programes de notícies com ara el 24 hores.

Jo actualment la ràdio la veig saníssima. Hi va haver l’època, quan va aparèixer la televisió, en què tothom deia que desapareixeria. I segons aquesta teoria la ràdio ja hauria d’estar més que desapareguda.

I jo crec que la ràdio, al només distreure un dels sentits (l’oïda), et permet fer dues coses a l’hora i compartir-la mentre fas la feina, mentre vas amb el cotxe, mentre estàs amb els amics, etc. És allò que estàs una colla fent alguna cosa i escoltant la ràdio i un diu_ Ho heu sentit el què han dit? _  i tu que et pensaves que no ho estava escoltant ningú.

Això amb la televisió no ho pots fer. Jo no puc jugar els meus fills i que estigui oberta la televisió. En canvi, jo puc estar jugant amb els meus fills i que estigui engegada la ràdio tranquil·lament, escoltant que diuen i jugant a la vegada. Trobo que no hi ha cap altre mitjà comunicatiu que tingui aquesta característica.

Trobeu més informació de l'exposició "la nostra ràdio" AQUÍ! 

RAMON SEGURA BONELL A L'EXPOSICIÓ "LA NOSTRA RÀDIO"

A les Piles ja fa temps que estem preparant el que serà l'exposició "la nostra ràdio" que s'inaugurarà el proper dissabte 3 d'agost a les 11 del matí i que estarà oberta al públic tots els dissabte i diumenges del mes d'agost d'11:00h. a 14:00h. i de 17:00h. a 21:00h.

A part de l'exposició de l'evolució històrica d'aquests aparells al llarg de la seva història i l'exposició de ràdios antigues cedides pels veïns i veïnes de les Piles, entre altres, una part interessant és la de les vivències personals en relació a la ràdio que ens han facilitat els mateixos qui ens han deixat les ràdios.

Per començar a fer boca del que serà l'exposició "la nostra ràdio" del proper mes d'agost us deixem amb un exemple d'història personal den relació a les ràdios que ens ha cedit.

En  Ramon Segura Bonell, veí de les Piles de tota la vida, que ens cedeix tres ràdios per l'exposició, ens explica les seves vivències en relació a la ràdio:

Aparell de ràdio de Cal Huguet

Jo porto tres aparells de ràdio. Un d’ells és bastant antic. És el que teníem a casa meva que he vist sempre, suposo que té uns seixanta anys. L’altra és de casa la Isabel, la meva dona. I l’altre és l’últim ràdio que vam tenir aquí a casa.

El primer aparell de ràdio, el de casa, jo ja l'havia vist allà de tota la vida.

L'aparell de ràdio, a casa, estava situat al foc, allà on fèiem la vida. A l’hivern estava al foc i a l’estiu estava allà on cosien les dones que a les tardes cosien i escoltaven la novel·la. Llavors sempre feien novel·les a les tardes.

Jo, de fet, no l’escoltava massa la ràdio, llavors no teníem massa temps d’escoltar la ràdio.

Aparell de ràdio de l'Isabel Berenguer

Però recordo la meva padrina de casa, que estava impedida, no es podia moure, que sempre escoltava la ràdio. Un programa que escoltava cada dia era de successos _ que no sé molt bé com es deia_ i el feia l’Enrique Rubio. Ella cada dia ens deia que li poséssim el Rubio, que el feien per allà a les onze del matí. Eren programes de casos de delinqüència i coses així.

També recordo que a casa havíem tingut uns treballadors d’Andalusia i cada dia escoltaven entusiasmats “España para los españoles” que feia la Matilde Almendros. Cada dia escoltaven el programa i l’endemà quan venien a treballar comentaven el que havien dit al programa i fins i tot a vegades havien escrit al programa perquè els hi dediquessin alguna cançó a ells o familiars.

De totes maneres, quan es va posar la televisió aquí jo tenia uns onze anys. Llavors ja combinaven la ràdio i la televisió. Per allà als anys seixanta ja hi va haver la televisió. 

Aparell de ràdio més nou de Cal Huguet

Actualment escolto força la ràdio anant amb el tractor o el cotxe. Escolto Catalunya Ràdio i també Rac 1. A casa, a la nit, sempre tenim la ràdio engegada. Llavors escoltem Catalunya Ràdio amb el programa La nit dels ignorants.

Penso que en l'actualitat la ràdio té el seu espai. No és un mitjà tant imprescindible com abans, però no desapareixerà pas. Hi ha estones per tot. Per escoltar la ràdio, per veure la televisió i per altres mitjans de comunicació.

Trobeu més informació de l'exposició "la nostra ràdio" AQUÍ!

ELS FETS DE LA MASIA DEL VALLBONA. Complementari al relat "Els lladregots Blanquet de Rocafort i Pelut de Pontils d'en Galo.

L'altre dia llegint l´escrit del Galo, sobre l'intent derobatori per part del Blanquet de Rocafort i el Pelut de Pontils a la Masia delVallbona, vaig veure que era una mica diferent de com me  l'havien explicat ja fa força anys.

A mi me'l va explicar el Josep Clarasó Tomàs, el meu padrí.

La història comença igual. El Blanquet i el Pelut es van assabentar que el Joanet  d'Omanara es volia lliurar de fer el servei militar. El fet d'haver de fer el servei militar suposava un daltabaix per una casa de pagès, que hauria de prescindir del seu fill de divuit anys durant almenys quatre anys. El noi hauria de passar aquests temps malvivint  atapeït en unes casernes desastroses, amb poca higiene, mal vestit i malmenjat. Per això la família, si podia, encara li enviava poc o molt menjar i algun diner. Redimir-se de fer el servei, suposava haver d'aplegar uns 4000 rals, que eren unes 1000 pessetes d'aquell temps. I aquests diners van ser els causants que els dos lladregots fessin cap a la masia del Vallbona.

El Joanet i son pare venien del tros amb la somera o el ruc, i el Joanet li diu al pare:

- Aneu tirant, que jo ja vinc de seguida_ I li donà l'excusa que havia d'anar de ventre.

En realitat el que volia fer el Joanet, era un cigarret d'amagat de son pare. Per això, prèviament, ja li havia pispat de la petaca una mica de tabac i paper de fumar.

Es va fer el “cigarro” tranquil·lament, i tot fumant anava acostant-se a la masia quan de cop sent uns grans crits de sa mare. Ell va comprendre que alguna cosa greu passava a casa seva, i s'adreçà corrent cap a Guialmons buscant ajuda.

Però ves que son les coses, que al cap d'una estona va trucar a la porta de la masia un oliaire que cada any passava a vendre oli.

Els dos lladres es van posar a l'agüait. Prèviament, ja havien emmordassant els pares del Joanet. El Pelut es va posar darrere la porta amb un sac a punt; i el Blanquet des de dins i amb el ganivet preparat, va dir a l´oliaire que ja podia passar que la porta era oberta.

L'oliaire es va posar en guàrdia, doncs va trobar molt estrany que no fos la mestressa  en persona que baixés a obrir-li la porta; a més, també feia  malpensar que una veu desconeguda digués que ja podia entrar i ni tan sols obrissin la porta. Amb tot, ell es decideix entrar, però amb cautela; obre la porta, i de seguida el Pelut li passa un sac pel cap, i el Blanquet si llença per clavar-li el ganivet. Però l'oliaire era un home forçut, alt i gros com era, forceja amb els lladres, i qui en surt malparat és el Blanquet. És quan diu allò de “Pelut, ja m'han fotut! Els dos lladres  arrenquen a còrrer, el Blanquet amb força  feina, fotut com estava i tapant-se la ferida de la panxa,de la què perdia molta sang. Però fet i fet d'aquesta feta en van poder “sortir sans i estalvis”.

I fins aquí, la història tal com me l'explicava el meu padrí.

Però ara situem-nos una mica abans en el temps i veurem com aquests dos lladres van poder entrar a la Masieta del Vallbona.

Es veu que al Pelut, també n'hi deien el lladre de Pontils. Tenia fama de dropo, i s'estimava més agafar el que era d'altri, que no pas guanyar-s'ho ell amb el seu treball.

Però aquest lladregot, tampoc no era ruc de quatre dies, i sembla ser que de tan en tan també el feia anar el tupí, i se li va acudir un pla perfecte per poder entrar a la dita masia, que per un seguit sempre estava ben tancada i barrada.

Aquesta masia també disposava d'un gran ramat de bens, i el Pelut va decidir que es disfressaria de be. I cap el tard, quan va arribar l'hora de tancar el ramat, el Pelut amb una pell d'ovella a sobre i caminant a quatre potes va poder entrar a la masia del Vallbona. La resta dels fets ja els coneixeu.

Aquest relat final el trobareu a “Llegendes de la Conca de Barberà” de Rosa M. Canela i Balsebre, i explicat per Casimir Forn, de Montbrió del Camp, l´agost de 2005.

I ja per acabar, i de la mà encara de Josep Clarasó, una altra historieta, d'aquests dos bandits.

Es conta que el Pelut i el Blanquet es van haver d'amagar en una cova del terme de Pontils perseguits pel somatent. I mentre estaven en aquesta cova es van barallar de mala manera. L'un acusava l'altre de no se què. Un d'ells va aconseguir  reduir  l'altre, i agafat com el tenia, li anava picant amb una pedra al cap, mentre li deia: 

- No et mataré, no, però et faré patir!

I es veu que no el va matar, però sí que el va escarmentar una mica.

Josep Ballabriga Clarasó

CUINAR AMB FORMATGES

En Josep Barragan de Vidania Gastronomia un amant del món dels formatges, entre altres temes gastronòmics, ja va deixar petjada al poble de les Piles amb el seu exquisit i interessant  taller de tast de formatges del passat dissabte 25 de maig.

Avui novament col·labora amb nosaltres i ens facilita unes delicioses receptes culinàries amb formatges perquè gaudim tant fent aquests plats, com assaborint-los, així com compartint-los amb les persones més volgudes.

ESPINACS A LA CREMA DE FORMATGES

Ingredients per a quatre persones:

• 1 kg Espinacs 
• 0,250 kg Ceba
• 0,100 kg Gruyère
• 0,150 kg Emmental
• 0,250 kg Nata liquida
• 0,200 kg Emmental ratllat per gratinar
• 0,100 lt Oli d'oliva
• Sal i Pebre

Opcional: 

• 0,050 kg Pinyons
• 0,100 kg Panses 
• Anou moscada

Preparació:

1. Escaldar els espinacs. 
2. Sofregir la ceba amb l'oli (i incorporar les panses i els pinyons si els voleu posar). 
3. Afegir la nata i, un cop calenta, els formatges a dauets per a que fonguin. 
4. Afegir els espinacs i coure 5 minuts sense deixar de moure, corregint de sal i pebre. 
5. Omplir una safata de forn, amb el formatge ratllat per sobre, i gratinar uns 15 minuts.
6. Recepta que també ens pot servir per farcir unes crestes, una pasta de full, una quiche (afegint ou), uns canelons, una pizza, un vall-au-vent...

CROQUETES DE GORGONZOLA I ANOUS


Ingredients per a quatre persones (24 croquetes):

• 0,100 kg Farina
• 0,100 kg Mantega
• 0,050 Ceba
• 0,200 lt Nata líquida
• 0,100 lt Llet
• 0,300 grs. Gorgonzola
• 0,100 Pera pelada
• Sal i pebre

Per caramelitzar la pera:

• 0,050 Mantega
• 0,050 Sucre

Per arrebossar:

• Farina, ou i pa ratllat

Preparació:

1. Fondre la mantega i sofregir la ceba. Afegir la farina i remenar dos minuts. Reservar.
2. Posar a una cassola la nata, la llet i el gorgonzola fins que quedi tot fet una crema, sense que arribi a bullir. Mantenir el foc al mínim, per a que la crema estigui calenta. Caramelitzar la pera a dauets amb la mantega i el sucre.
3. Encendre el foc de la roux, i quan comenci a escalfar-se, afegir la crema ben calenta. Moure constantment per a que espessi, i quan la massa estigui quasi lligada, afegir la pera. Dos voltes més per integrar-ho tot i quan la massa es separi de la cassola ja la tenim feta.
4. Si queda la massa cremosa, passar primer per farina abans de l'ou i el pa ratllat al arrebossar. 
5. La farina es cou per la temperatura de la crema i de la cassola, no pel temps que està cuinant-se.

BROQUETES DE PARMESÀ, TOMÀQUET SEC I ORENGA

Ingredients per a quatre persones (8 broquetes):

• 0,400 kg Parmesà Reggiano
• 0,030 kg Orenga
• 0,050 kg Tomàquet sec
• 8 broquetes de bambú

Preparació:

1. En una safata de forn, sobre paper vegetal, colocar 50 gr de parmesà amb la forma que es vulgui, si pot ser fent servir un motlle.
2. Posar la broqueta a sobre del formatge, que quedi coberta. Afegir una mica d'orenga i el tomàquet a dauets. 
3. Fornejar a 200 graus uns 10-15 minuts fins que el parmesà estigui cruixent. Abans de treure la broqueta del paper cal que estigui ben freda. 
4. Punxar en un got ple de sal, en un tomàquet, mig cogombre o albergínia... Queda molt bé també substituint l'orenga per una fulla d'alfàbrega ben hidratada.

TARTIFLETTE

Ingredients per a quatre persones:

• 4 patates
• 1 ceba gran
• 1 Reblochon 
• 4 talls cansalada fumada 
• 50 ml vi blanc
• 50 ml nata líquida
• 50 gr mantega 

Preparació:

1. Bullir, pelar i tallar les patates. 
2. Sofregir la ceba amb la mantega, i a la mateixa paella, la cansalada. 
3. En un bol barrejar la patata bullida, la ceba, la cansalada, el vi i la nata. 
4. Posar el conjunt a una safata de forn. Obrir el reblochon en dues meitats de manera que quedin dos discos. Col·locar el formatge sobre les patates amb la pell a dalt. 
5. Posar al forn uns 20 minuts fins que el formatge quedi cremós. 
6. Presentar a la mateixa safata amb herbes aromàtiques.

Josep Barragan

VIDANIA GASTRONOMIA

9ª CONFERÈNCIA EUROPEA D'AGRICULTURA DE PRECISIÓ

http://www.ecpa2013.udl.cat/

Lleida és una important zona de producció vitícola i de fruita fresca de Catalunya. Desafortunadament, el fruticultiu de precisió és encara molt lluny d'adoptar d’una forma comercial regular.

La Universitat de Lleida i en concret la Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Agrària de Lleida estan treballant en el desenvolupament d'eines per un Agricultura de Precisió. L’acolliment d'un esdeveniment tan important com l’ECPA segurament ajudarà a la regió i altres àrees d’influència  a adonar-se que l'Agricultura de Precisió és part del futur.

Temes de la 9ªConferència

Del sòl i dels cultius sensors proximals

Aplicacions de la teleobservació en agricultura de precisió

Variabilitat espacial i cartografia

Taxa variable de l'equip d'aplicació

GNSS, sistemes de guia i maquinària

Robòtica i Noves Tecnologies

Gestió de models i sistemes de suport de decisions

Precisió de protecció de cultius

Els avenços en la precisió fructicultura / viticultura / citricultura / oliviculture i l'horticultura en general

Els avenços en reg de precisió

Els dissenys experimentals i anàlisi de dades

Economia i sostenibilitat de l'agricultura de precisió

Qüestions emergents en l'agricultura de precisió (energia, anàlisi del cicle de vida, la petjada de carboni i aigua, etc)

Adopció pràctica de l'agricultura de precisió

L'educació i la formació en agricultura de precisió

L'agricultura de precisió és un nou concepte agrònom per a la gestió de parcel·les agrícoles, basat en l'existència de variabilitat en camp. Requereix  l'ús de les tecnologies de Sistemes de Posicionament Global (GPS), sensors, satèl·lits i imatges aèries juntament amb Sistemes d'Informació Geogràfica (SIG) i Teledetecció.

Això permet estimar, avaluar i entendre aquestes variacions. La informació obtinguda es emprada per avaluar amb major precisió la densitat òptima de sembra, estimar fertilitzants... i predir amb més exactitud la producció dels cultius.

L'agricultura de precisió en el món

El concepte d'agricultura de precisió, tal com es coneix en la seva forma actual, va aparèixer als Estats Units a principis dels anys 80. El 1985, investigadors de la Universitat de Minnesota, van fer variar les aportacions d'adobs càlcics en parcel·les agrícoles.

Cap a finals dels anys 80 i gràcies a les extraccions realitzades mitjançant mostres, van aparèixer els primers mapes de preconització per les aportacions modulades d'elements fertilitzats i per les correccions de pH. L'evolució de les tecnologies va permetre el desenvolupament de sensors de rendiment i el seu ús. Combinat amb l'aparició del GPS, no ha deixat de créixer fins a arribar en l'actualitat, a milions d'hectàrees coberts per aquests sistemes.

L'agricultura de precisió en el món es desenvolupa a ritmes diferents en funció dels països. Entre els països pioners trobem per descomptat als Estats Units, al Canadà i Austràlia. El país d'Amèrica llatina més involucrat amb aquesta metodologia de maneig de cultius, tant en taxa d'adopció, com en desenvolupament de agrocomponents d'alta complexitat és sense cap mena de dubte la República Argentina. Un altre país d'Amèrica llatina que es perfila com un gran demandant d'aquest tipus de tecnologies és Brasil.

L'escenari actual de l'agricultura al Brasil camina cap a una producció eficient amb la protecció del medi ambient. La Xarxa Brasilera d'Investigació en Agricultura de Precisió, té l'objectiu de generació de coneixements, eines i tecnologies per a una l'agricultura de precisió aplicada als cultius de soja, blat de moro, blat, arròs, cotó, pastures, eucaliptus, pins, raïm, préssec, taronja i canya de sucre.

A Europa, els precursors van ser els anglesos, seguits de prop pels francesos. A França, l'agricultura de precisió aparèixer en 1997-1998. El desenvolupament del GPS i de les tècniques de teledetecció van contribuir a arrelar aquestes pràctiques. En l'actualitat, menys del 10% de la població agrícola francesa està equipada amb aquestes eines.

Eduard Garcia-Luengo

EL DR. PAU LLORACH I L'AIGUA DE RUBINAT

Rubinat, història d'una aigua és un documental produit per ArtAudiovidual i Laura Puig l'any 2008 que explica el negoci de les aigües medicinals a Rubinat (Ribera d'Ondara, la Segarra) des de finals del segle XIX fins a mitjans del segle XX.

Aquest excel·lent reportatge dona a conèixer la història de l'aigua medicinal de Rubinat i, a la vegada, ens permet conèixer qui era el Dr. Pau Llorach. El Dr. Pau Llorrach, nascut a les Piles i que regentava juntament amb la seva esposa Concepció Dolsa l'Institut del famós Institut Frenopàtic Dolsa i Llorach de Barcelona, fou qui va descobrir les virtuts de l'aigua de Rubinat i qui va iniciar el negoci de l'aigua medicinal en aquell indret i que va tenir molt volum i transcendència a nivell mundial.

Rubinat història d'una aigua from SegarraTV on Vimeo.

LA CIVADA FARRATGERA

Entre finals de maig i principis de juny hom ha pogut veure activitat en alguns camps de civada de la nostra contrada. Tot i que val a dir que aquest cultiu és molt minoritari aquí a les nostres terres.

Primer es va segar la civada tot deixant al tros uns rengs de civada verda. Aquesta rengs de civada verda es varen deixar assecar almenys uns cinc dies i després es girarien per tal que s’acabessin d’assecar amb una màquina anomenada rampill. Si amb aquesta girada encara hi hagués humitat, caldria tornar-la a girar novament. Un cop assecada del tot la civada aquesta ja es podria embalaria talment com si de palla es tractés. Aquesta civada farratgera servirà com a alimentació animal. Durant tot aquest procés és important que no es mulli perquè si no s'enfosqueix i perd qualitat.

Sega civada 27/05/2013

Sega civada 27/05/2013

Sega civada 27/05/2013

Embalatge civada 06/06/2013

Embalatge civada 06/06/2013

Embalatge civada 06/06/2013

Per si en voleu saber més de la civada farratgera

Què és?

La civada és una planta herbàcia anual i classificada entre els cereals. Plantar civada té diverses finalitats. La primera és que es pot utilitzar per alimentació animal (vaques, cavalls cabres, ovelles) en forma de gra o com a farratge, segant-la en verd.

Si, per al contrari la deixem assecar per aprofitar-ne el gra (com si fos blat o ordi), aquesta serveix per fer-ne farina, per ser torrat o per molts altres usos.

On es cultiva?

El seu cultiu s'ha estès arreu del món però els llocs on la trobem majoritàriament avui en dia són el centre d'Europa (fins a 60 ° N) i a l'Amèrica del Nord. El conreu de la civada sembla que tingué origen al centre i, especialment, a l'oest d'Europa, on el clima humit i fred de la zona temperada l'afavoreix. Segons el lloc se sembra a la tardor o a la primavera, ja que no resisteix tant els freds de l'hivern com el blat o l'ordi.

El cicle de la civada a casa nostra

La civada aquí a casa nostra es pot plantar a partir del setembre i fins a finals d’any.

Si es vol per farratge s’acostuma a plantar més d’hora. I tot i que en aquestes èpoques hi puguin créixer moltes males herbes, no passar res. Com que la segarem entre finals de maig i principis de juny no deixarem que les males herbes granin i puguin escampar la seva llavor.

Si , per altra banda, volem aprofitar el gra de la civada la mirarem de plantar tardana. D’aquesta manera procurarem que no ens hi neixin tantes males herbes. Al contrari que l’anterior, la segarem en ple estiu, a finals de juny i principis de juliol.

  

Avantatges i inconvenients al nostre territori

És interessant fer aquest cultiu a les nostres contrades, on el conreu per excel·lència és el del blat i l'ordi, especialment per afavorir la rotació de cultius i controlar i, fins i tot, reduir les males herbes als camps.

Si fem civada amb l’objectiu de fer farratge, l’avantatge és que és un cultiu que ens serveix per netejar la terra de males herbes, a la vegada que no hi hem d’aplicar cap producte per matar aquestes. Al mateix temps també ens serveix per fer una mena de guaret, ja que al no deixar que la planta acabi de granar no esgota tant la terra. L’inconvenient que té és que no rendeix, ni productivament ni econòmicament, tant com el blat o l’ordi

Si el que fem és civada en gra, com a cereal, el principal avantatge és que aquest es paga molt bé. Però com inconvenient destacarem que el gra pesa poc (s’obté una baixa quantitat de producte en comparació a altres cereals) i que al cultiu hi apareixen altres males herbes, especialment la cúgula (mala herba de la família de la civada), que són pràcticament impossibles de combatre-les en el present cicle i que ens podrien embrutar molt la terra no només en el present cicle, sinó de cara un futur.

Llorenç Montalà i Balcells