dimecres, 28 de setembre del 2011

RECEPTES DE TARDOR: EL CODONYAT i EL PA DE FIGUES


La Isabel Berenguer, veïna de les Piles, ens ha preparat unes excel·lents receptes de temporada amb codonys i figues que podem trobar per les nostres contrades ara que ja ha arribat la tardor. La primera que és més tradicional, el codonyat, li va explicar la seva tieta. La segona que és més innovadora, el pa de fiques, l'ha buscat per internet i diu que li queda la mar de bona. Anem a veure que ens ha preparat la Isabel!
CODONYAT

Ingredients:
  • Codonys
  • Sucre ( Per 1 Kg de codonys, posar 700g o 800g de sucre segons agradi menys o més dolç)
Preparació:
  1. Rentar bé els codonys, treure'n el cor i tallar-los a troços sense pelarl-los.
  2. Posar els troços de codony junt amb el sucre en una cassolaa foc lent i remenar fins que el sucre estigui ben desfet i el conjunt adquireixi un to vermellós - el color típic d'un bon codonyat-.
  3. Passar la batedora per la barreja i seguidament dipositar-la en motlles fins que es refredi.
  4. Un cop refredat ja tenim el codonyat.

PA DE FIGUES

Ingredients:
  • 300 g de figues seques
  • 600 g d'ametlles torrades
  • 2 xopets de moscatell
  • 1 xopet d'anís
  • Matafaluga
  • Farina
 Preparació:
  1. Picar les ametlles, les figues i la matafaluga per separat en un morter i després barrejar-ho tot en un recipient. 
  2. Afegir-hi el moscatell i l'anís i remenar-ho tot fins que quedi una massa homogènia i compacta.
  3. Posar la massa en un motlle enfarinat amb un pes al damunt i cada 3 hores anar-ho comprimint amb les mans, procurant de no desfer la forma que se li ha donat.
  4. Deixar-ho de dos a quatre dies en repòs en un lloc fresc.
  5. Per servir-ho, tallar el pa a llesques.
 


Segur que tots vosaltres teniu un munt de receptes que voleu compartir amb la resta dels lectors del bloc. Si és així, podeu fer-nos arribar les vostres receptes a l'ajuntament, o bé a través de turismelespiles@gmail.com. I si això d'escriure no us va, us podeu posar en contacte amb l'ajuntament i us enviarà algú de l'equip de redactors. Bon profit!

dimarts, 20 de setembre del 2011

IMATGES FESTA MAJOR DE LES PILES 2011

Heus aquí un munt d'imatges de tots els actes de la Festa Major de les Piles 2011 cedides per Pietat Gónzalez, Eduard García, Joan Josep Valls i Laia Valls. Si vols veure la crònica de la Festa Major de les Piles 2011 clica AQUÍ!














Fins la propera festa!

dimarts, 6 de setembre del 2011

PIETAT GONZÁLEZ FABRA




Veïna de Les Piles, procedent de l’Aldea comarca del Baix Ebre, mestressa de casa i aficionada a la fotografia.


P: Com comença la teva afició per la fotografia?
R: Sempre m’han agradat les fotografies, el que passa és que abans tenies aquelles maquinetes petites i no donaven per tant com ara les cameres digitals.

P: De què creus que et ve aquesta afició?
R: Jo em penso que no és una cosa que em vingui transmesa per ningú de casa meva, però des de petita sempre m’ha agradat molt el món de la fotografia.

P: Amb quina càmara de fotos vas començar i quina càmara portes ara?
R: La càmara de fotos amb què vaig començar era quadradeta i de plàstic que era molt fràgil i si queia es desmanegava tota. Era quadradeta, feia les fotos quadrades i anava amb carret.
Ara mateix tinc una Nikon de quaranta digital. En total he tingut set cameres de fotografiar i encara les conservo totes.

P: En el camp de la fotografia has estat autodidacta o bé has fet cursos d’aprenentatge?
R: He estat bàsicament autodidacta. He llegit sobre fotografia i sobretot he anat fent moltes fotografies. Ara, al tenir aquesta càmara digital, n’he anat aprenent molt perquè m’hi dedico més i també m’arrisco més a fer més fotos de lluny i fer fotos diferents, ja que si no em surten bé sempre les puc esborrar. A més, també em va molt bé el manual de funcionament de la càmara.


P: De les fotografies que has fet al llarg de la teva trajectòria, ens podries citar algunes fotografies de les quals et sents més orgullosa?
R: Doncs sí, en vaig fer una que semblava una postal al Parc Sama, prop de Cambrils, quan el meu fill gran era petit, potser tenia onze anyets, bé el meu fill petit també hi era, i hi havia un llac molt gran amb una caseta al mig i en Joan va anar cap dins la caseta i treia el cap. Amb el llac de fons es veia una imatge preciosa. I aquesta és una de les fotografies de les que em sento més orgullosa.

P: A les Piles se’t coneix per ser la fotògrafa oficial de les festes i aconteixaments del poble. Es podria dir que estàs especialitzada en aquest tipus de fotografia? O bé tens altres registres?
R: Bé, també faig altres tipus de fotografies. Per exemple vaig fotografiar el bateig de la meva neboda. També faig fotografies de paisatges i del poble de les Piles que també m’agraden molt. Però sí que és cert que habitualment faig aconteixaments i festes on hi hagi força gent i són moments en què passen coses.

P: Al poble de les Piles estem molt orgullosos de la teva feina en les festes i esdeveniments varis.
R: Pots comptar!
P: Podem dir que gaudeixes d’aquesta tasca?
R: Oi tant, jo sempre he dit que fer fotografies és una cosa que m’agrada i les faig perquè m’agrada i no perquè m’ho hagin d’agrair. Però m’agrada i em fa gràcia que la gent vegi les seves fotografies i m’agrada veure la cara que fan les iaies i com reaccionen al veure’s en una fotografia i com es posen contentes...

P: I bé, per quan una exposició de fotografies de la Pietat González?
R: Ui... això em penso que no, jo diria que no en faré cap.

P: Per la festa major?
R: No. No és per res, però no voldria que es pensés que jo faig les fotografies per fer-me veure, sinó que ho faig perquè m’agrada...


Sembla ser que ara per ara no tindrem exposició de fotografies de la Pietat, però ara que s’apropa la Festa Major segur que podrem veure la Pietat amunt i avall disparant fotografies a tort i a dret en tots i cadascun dels actes de la festa major. I de ben segur que, una vegada més, les seves fotografies ens faran reviure els millors moments de la festa major. Moltes gràcies per la teva tasca Pietat.

dimarts, 30 d’agost del 2011

Quins són els personatges de terror?

Potser ja el teniu a les mans, o potser encara no... En tot cas el programa de la festa major de les Piles 2011 dissenyat per l'Anna Segura Civit està més que ple d'activitats durant els dies de festa major i també està ple de personatges que fan posar la pell de gallina - uns més que altres, val a dir-ho-.

Localitzeu i citeu cadascun dels personatges o grup de personatges de terror que es troben al programa de la Festa Major de les Piles 2011, ompliu el formulari web clicant AQUÍ i tots aquells qui hagueu encertat els personatges entrareu en el sorteig d'un magnífic lot de productes de merchendasing de les Piles.




Molta sort i bona festa major!

dimarts, 23 d’agost del 2011

La relació família- escola

L'ANNA BALCELLS BALCELLSmestres d'educació especial, psicopedagoga i  en l'actualitat professora de la Facultat de Psicologia, Ciències de l'Educació i l'Esport Blanquerna. Universitat Ramon Llull, ens parla de la relació família- escola.


Des de ja fa una pila d’anys que els estudiosos coincideixen en que el desenvolupament de les persones té un origen fonamentalment social, la qual cosa significa que el progrés personal depèn, en bona mesura, de la interacció de cada individu amb d’altres persones en diferents entorns de vida (contextos de desenvolupament).

Tradicionalment, s’ha percebut que un dels contextos de desenvolupament més importants és la família, entenent que és qui proveeix les “eines” bàsiques perquè els infants puguin entendre els símbols i patrons socials i integrar-s’hi.

El segon entorn més determinant en el desenvolupament dels infants és l’escola; institució que permet als més petits interaccionar amb els seus iguals, crear relacions amb adults fora de la família i endinsar-se en un conjunt d’activitats d’aprenentatge formals que els ajuda a entendre algunes de les intríngulis del món on vivim.

Al principi la labor educativa que realitzava l’escola i la família era molt pròxima. atès que les escoles eren representats de l’Església i aquestes depenien en bona part de la comunitat. Per tant, eren els mateixos pares qui delimitaven els objectius acadèmics, els horaris, “contractaven” els mestres ... A principis del s. XX aquesta relació va canviar. La tasca pedagògica era cada vegada més complexa i especialitzada. Els mestres utilitzaven mètodes i ensenyaven matèries que no estaven a l’abast dels coneixements de molts pares. Així doncs, es va començar a entendre que la responsabilitat de la família i l’escola havia de ser diferent: els pares havien d’educar els seus fills en valors i actituds assentant les bases d’una bona educació per tal de que després els infants estiguessin preparats per que des de l’escola els ensenyessin lectura i escriptura, càlcul, ciències... A partir d’aquest moment no només es va percebre que ambdós contextos havien de perseguir objectiu educatius independents sinó que era millor funcionar per separat, el que creà una relació família- escola que es caracteritzava per la confrontació i el conflicte (Oliva i Palacios, 1998).

En els nostres dies aquesta idea s’ha anat substituint, entenent que, malgrat els objectius de l’escola i la família són diferents, tenen una influència superposada i una responsabilitat compartida envers el progrés dels infants per la qual cosa es fa necessari cooperar.

En els últims anys s’han realitzat estudis sobre quin són els factors que intervenen en l’adaptació dels infants a l’escola i entre els resultats la relació entre família i escola sembla que esdevé crucial. Així doncs, el rendiment de l’infant serà un o un altre depenent de les característiques i dinàmiques de la seva família i la facilitat que tindrà per afrontar els reptes escolars serà major si l’escola va en la mateixa línia que la família.

De fet, alguns autors han arribat a proposar que una major comunicació entre pares i mestres pot ser una possible solució pel fracàs escolar d’alguns infants, així com també que els propis mestres concedeixin més importància a la relació amb les famílies i els seus valors i creences per tal de que l’infant percebi més continuïtat entre un entorn i altre i no els entengui com fronts totalment separats.

Tant mestres com pares han de recórrer un llarg camí per arribar a l’entesa i això només passa per que els mestres comencin a formar-se en l’atenció i col·laboració amb les famílies i els pares “s’obrin” davant de la possibilitat de cooperar amb l’escola per anar tots a la una.

En quant als mestres, em referiré breument a un treball de Blue-Banning, Summers, Frankland, Nelson i Beegle (2004) sobre la relació entre professionals i famílies en el camp de les persones amb discapacitat ja que crec que aquestes actituds/maneres de fer es poden extrapolar a la relació famílies-mestres a les nostres escoles.



Quant als pares, només una reflexió. Moltes vegades es dóna la incongruència de que els pares, per motius que no analitzarem en aquest escrit, desvaloren i desautoritzen la institució escolar davant dels mateixos infants alhora que els hi exigeixen que assoleixin els objectius acadèmics, i a més, amb bona nota. Com poden els nostres nens/es donar importància i valorar el que des de l’escola se’ls ensenya si en ocasions senten els seus referents desacreditar tot el sistema?. Els nostres fills valoren el que nosaltres apreciem i respectem.

En definitiva, que si volem millorar l’educació integral dels nostres nens i nenes cal que tant pares com mestres fem un pas endavant i ens apropem més els uns als altres.


Referències Bibliogràfiques
Blue-Banning, M., Summers, J. A., Frankland, H. C., Nelson, L. L. i Beegle, G. (2004). Dimensions of family and professional parterships: constructive guidelines for collaboration. Council for Exceptional Children, 70(2), 167-184.
Rodrigo, M. J. i Palacios, J. (1998). Familia y escuela: padres y profesores. A M. J. Rodrigo i J. Palacios (Coords.), Familia y desarrollo humano (pp. 333-350). Madrid, Espanya: Alianza Editorial.

dijous, 11 d’agost del 2011

Un conte de la Pietat

BRUNYIT, el melonet enamorat


Hi havia una vegada un melonet d'hort que es deia Brunyit, vivia feliç envoltat d'arbres, flors i plantes d'hort. A en Brunyit li agradava viatjar i quan algú s'apropava a l'hort agafava un farcell de fruits secs, feia un salt i s'amagava dins la butxaca.

En un d'aquests viatges en Brunyit va anar a parar a un lloc on hi havien coses molt llarguerudes que es movien amb molta gràcia, i com que ell no sabia el que eren perquè no havia anat mai tant lluny de casa, ell va pensar que era a un país encantat.

Però on havia anat a parar? On era? Què era allò? En resum que es va fer moltes preguntes. I sabeu què? Havia anat a parar a un zoo i eren ni més ni menys que girafes, cosa que ell no havia vist mai. Quan es va refer de la sorpresa es va adonar que es feia fosc, i va decidir buscar un lloc per passar-hi la nit.

De sobte va sentir com algú que cridava: Crispeta torna, demà serà un altre dia! Era la mare girafa que cridava a la seva filla, en Brunyit va mirar d'aquí cap allà i no veia res, però per fi la va veure i per més que en Brunyit volgués, no podia apartar la seva mirada d'aquella cosa que el tenia embadalit i sense adonar-se es va quedar adormit, somiant sota un cel clar on la lluna rodona i blanca semblava un mirall i els estels brillaven d'allò més.

Van passar els dies i en Brunyit es va enamorar de la Crispeta, quan la veia el seu petit cor s'accelerava i bategava molt fort i de vermelles que se li posaven les galtones semblava que li tenia que sortir el xarampió.

En Brunyit pensava com podia dir-li a la Crispeta el que sentia per ella, però com ho podia fer si tenia les orelles quasi tocant al cel? Se li va acudir fer una escala i pujar-hi, però l'escala no era prou llarga perquè quan hi va  pujar es va quedar a mig camí.

Així que pensant, pensant es va dir: Ja sé el que faré - va exclamar el Brunyit-, pujaré a dalt de l'arbre més alt que trobi! Quan va pujar a dalt de l'arbre encara va trobar a la Crispeta més maca que quan era arran de terra i d'un salt va anar a parar enmig de les dues banyes.

La Crispeta va notar un copet i després unes pessigolletes que li anaven baixant del cap fins a l'orella i ploc a poc va anar sentint com algú li xiuxiuejava:  T'estimo Crispeta! - era en Brunyit tot cofoi de poder estar amb la seva estimada-.

Encara avui, si algun dia aneu a un lloc on hi ha aquestes coses llarguerudes que es diuen girafes i en veieu una en banyes i un bon en forma de melonet, sapigueu que són la Crispeta i en Brunyit, que tot i que el temps ha anat passant, s'estimen com quan es van veure per primer cop.

Tot i així, en Brunyit sempre es recorda de l'hort on va néixer i créixer i des d'on va començar la seva aventura: L'hort de l'àvia Mina.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos!






Pietat González
Les Piles, juliol de 2000





dimarts, 2 d’agost del 2011

Sant Salvador de Figuerola

Sabies què no va ser fins el passat 29 de novembre de 2010 que el Consell Comarcal de la Conca de Barberà va declarar l'església de Sant Salvador de Figuerola com a Bé d'Interès Local (BCIL)?
 
Amb la declaració de l'església de Sant Salvador de Figuerola coma Be d'Interès Local (BCIL), aquesta esdevé un element protegit de la forma més elemental.

Els béns d'interès local són elements del patrimoni cultural català que, tot i la seva importància, no compleixen les condicions pròpies dels béns culturals d'interès nacional (BCIN). Els béns culturals d'interès local immobles són declarats pel ple de l'ajuntament, en els municipis de més de cinc mil habitants, o pel ple del consell comarcal, en els municipis de menys de cinc mil habitants. També són béns culturals d'interès local (BCIL), els béns immobles que quan va entrar en vigor la Llei 9/1993 eren inclosos en catàlegs de patrimoni cultural incorporats en plans d'urbanisme. El Departament de Cultura de la Generalitat els ha d'inscriure al Catàleg del Patrimoni Cultural Català.


A reveure Rión!

El passat 26 de juliol va morir a l'edat de 75 anys en Rión, el Ramon Balcells, un veí de les Piles. 

El Rión era conegut per la gent de les Piles com un amic de tothom, agraït i simpàtic que li agradava molt fer versos i citar-los en les festes del poble, així com dirigir el cant de l'himne de les Piles que ell mateix havia escrit.

Per tal de retre homenatge al Rión i donar-li les gràcies pels bons moment viscuts adjuntem una còpia del vers La nostra Terra que es troba al cafè de les Piles.


dimarts, 26 de juliol del 2011

SANTA ANNA

Avui 26 de juliol és Santa Anna i Sant Joaquim i avui que és el meu sant m'he preguntat: de què debia morir santa Anna?

I és que a mi sempre m'ha fet gràcies aquesta vessant més macabra del santoral que fa referència als sants màrtirs. Com per exemple Sant Llorenç que un dia 10 d'agost el van posar en una graella i el van cremar viu, o Sant Guiu a qui el van posar dins una caldera d'oli bullent, o Sant Fructuós que el van cremar a l'estaca, o bé a Santa Llúcia li van arrencar els ulls, ... I volia saber quin era el martiri de Santa Anna.

Però avui, remenant per la xarxa i sobretot recorrent a la viquipèdia he vist que el tema dels sants i la seva classificació era un pel complexa. I és que d'entrada una de les categories és de sants reconeguts per l'església catòlica, que després es divideix en 9 subcategories: els apòstols, els beats, els sants auxiliadors, maria - mare de jesús, els màrtirs de Córdoba, els sants de l'antic testament, els servents de déu, els set varons apostòlics de la Bètica i els venerables - déu ni do!-

Així resulta que Santa Anna  pertany a la subcategoria Maria, mare de Jesús i la tradició la coneix com a Santa Anna o Anna (Aina en mallorquí) casada amb Joaquim, sent la mare de Maria i per tant la iaia de Jesús de Natzaret. Anna és coneguda en hebreu com Hannah. Segons el Protoevangeli de Jaume, un àngel va visitar Anna i el seu marit i, després d'anys d'infertilitat, els va dir que concebrien un xiquet. Anna va prometre dedicar el xiquet al servici de Déu. Joaquim i Anna van portar Maria a viure al segon temple quan esta tenia tres anys d'edat. Anna és patrona de Quebec i de Bretanya, i patrona de les dones treballadores i miners.

I res, quina decepció! Sembla ser que Santa Anna va morir de vella, provenint la seva santedat de ser mare de la Verge Maria i la iaia de Jesucrist, i no pas per rebre cap martiri. I ves pobra dona, millor, és clar que sí, però sembla que per un sant fa més morir de màrtir...


Anna Carulla, una de les tantes que fa el sant avui

dimarts, 19 de juliol del 2011

MARIA SOLER CHIVA



Veïna de Guialmons i elaboradora de melmelades artesanals en la seva pròpia empresa Al pot petit hi ha...
 



P: Des de quan et dediques a elaborar melmelades?
R: Des de fa anys, però de forma professional des de fa un any.

P: Què et va motivar a llençar-te en aquesta aventura?
R: La canalla, la idea era poder compaginar la vida laboral amb la vida familiar.

P: Quin contacte havies tingut abans d’emprendre aquest negoci amb aquest tipus de feina?
R: Jo tot la vida he fet melmelades I després, veient que a la gent li agradaven les meves melmelades i que al lloc on estava treballant no acabava de funcionar, vaig decidir tirar endavant.

P: Com va començar  aquesta aventura? Amb la canalla?
R: Bé, de fet quan vam venir a viure aquí ja teníem en ment posar en marxa aquest negoci. Quan vam comprar la casa ja pensàvem que a l’altell hi condicionaríem un lloc per elaborar les melmelades.

P: Quina o quines qualitats creus que fan falta per posar en marxa un negoci?
R: Jo crec que ha de ser molt la teva passió, ha de ser una cosa que et funcioni i que t’agradi perquè t’hi passes moltes més hores que no pas treballant per algú altre. Quan un negoci és teu, ha de ser la teva passió, t’ha d’agradar perquè hi has de passar moltes hores. La clau està en voler convertir el teu somni en realitat.

P: Quins avantatges i inconvenients suposa muntar un negoci en un poble com Guialmons?
R: Com a avantatges jo crec que l’entorn, perquè molta gent que ve aquí a veure on fem les nostres melmelades els hi agrada l’entorn, els hi agrada on estem vivint, les vistes que es puguin veure des d’aquí... Com a inconvenients assenyalaria que ens costa que ens portin material i gènere. Estem en un lloc de què no cada dia et poden portar el gènere, que igual només te’l poden portar dos cops per setmana. A més, sovint no ens troben, o és massa lluny, o s’han perdut...

P: Pel que fa a la teva feina i al teu negoci de què et sents més orgullosa ara mateix?
R: Doncs de què no em manin. De què no em mani ningú, de què pugui fer l’horari que vull, de poder estar per la canalla, de què arribi l’estiu i que no els tingui que “enxufar”, de treballar potser un dissabte o un diumenge però sense pensar que és dissabte o diumenge, de no comptar hores, sinó que te’n faltin.
Abans havia estat en una fàbrica i anava taxant els dies esperant fer vacances, buscant hores pensant “ostres que no s’acaba”.
En canvi quan una cosa és teva des del principi fins al final et falten hores, et falten dies, et falta de tot. Però molt bé, et falten hores en el sentit de què t’agrada, de què t’hi vols passar hores, de què vols que rutlli...

P: Creus que les motivacions que et van portar a emprendre aquest negoci s’han acomplert?
R: Doncs és difícil perquè van canviant els objectius. Perquè penses “faré això, faré allò”, “les vendré aquí”. Clar, el primer que penses és en només vendre-les i a mesura que vas madurant o avançant en el camí vas veient que els teus objectius cada dia són diferents. A més, vas veient que vendre melmelades tampoc és tant fàcil. 
És fàcil si les véns tu, si vas en una fira i la pots explicar tu i pots transmetre la passió que tu poses en les melmelades i les gelees i pots explicar que són diferents i que no és una melmelada corrent. Llavors, sí que en un principi era vendre només, però ara ja estàs pensant en altres objectius. Potser ara m’agradaria que la gent conegués aquesta zona i bé hi ha altres projectes  en ment  que cal elaborar més. I res, que els objectius van canviant.

P: Ara toca una pregunta molt actual. Com us ha afectat la crisi?
R: Clar nosaltres hem començat fa un any i la crisi ja l’hem mamat des del principi. La crisi és el pa de cada dia, és el que et deia comences pensant faré melmelades i les vendré i no és ben bé així. Has d’anar canalitzant, has d’anar veient que no és fer melmelades i vendre-les, sinó que es veure que és fer melmelades i veure que si no es venen en totes les botigues és perquè cal donar-les a conèixer d’una altra manera. Ja sigui a través de les xarxes socials o portant altres experiències on potser la gent no compra tantes melmelades, però sí que aproparem la gent a aquest món.


P: Així no podem dir que la crisi us ha afectat?
R: Doncs és això que des què tenim el negoci en marxa convivim amb la crisi i no hem notat cap canvi important- El que sí que som conscients que la crisi existeix i que segur que ens dificulta una mica les vendes de la melmelada.


P: Com es presenta el futur?
R: Jo crec que es presenta bé perquè dins el que cap cada dia venem una mica més. El primer Nadal vam fer una mica, el següent Nadal vam fer una mica més. Esperem que aquest any per Nadal vendrem encara una mica més. Anem molt a poc a poc, però jo crec que cada dia fem i venem més.


P: Algun consell per a futurs emprenedors?
R: Fer allò que t’agradi, convertir la teva passió en un negoci. És a dir, donar permís als teus somnis per convertir-se en realitat. Ha de ser una cosa que realment t’agradi i que hi vulguis dedicar hores i que si un dia t’has de llevar a les quatre no sigui un problema, que no sigui problema les hores dedicades perquè al cap i a la fi és una passió. Cal que realment t’agradi el que fas.

dimarts, 12 de juliol del 2011

CARBASSONS FARCITS

Ara que és temps de carbassons una veïna de les Piles, la Marina Balcells i Gasol, una excel·lent hortelana i cuinera, ens dóna una recepta de cuina per fer aquest estiu!


Ingredients per a 4 persones:
  • 4 carbassons mitjans
  • 300g de carn de porc picada
  • 1 ceba
  • Salsa de tomàquet
  • Oli 
  • Sal
  • Pebre (al gust)
  • Formatge
      Per fer la beixamel:
  • 1/2 l. de llet
  • 1 cullerada de sofregit
  • 2 cullerades de farina
  • Sal
  • Mantega

 Preparació:

  1. Obrim els carbassons per la meitat.
  2. En una olla, fem bullir les meitats dels carbassons amb aigua i un pessic de sal fins que quedin ben tous.
  3. Traiem els carbassons de l'olla i els escorrem.
  4. Reservem la part de fora dels carbassos i traiem la polpa del carbassó per barrejar-la amb la carn de porc.
  5. En una paella amb una mica d'oli, hi coiem la barreja de carn i carbassó amb la salsa de tomàquet i ho salpebrem al gust. Ho deixem coure fins que estigui tot ben cuit.
  6. Farcim els carbassons amb la carn.
  7. Per preparar la beixamel posem en un cassó una cullerada de mantega, una cullerada de sofregit, la llet, la farina i la sal i ho anem remenant tot a foc lent fins que agafi la textura adequada.
  8. Posem la beixamel per damunt els carbassons farcits, hi tirem una mica de formatge pel damunt i ho posem al forn a gratinar fins que el formatge de dalt quedi gratinat.
Bon profit!

l'Arquebisbat de Tarragona ens revela l'autèntic origen de Sant Salvador de les Piles

El passat 29 de juny des d'aquest bloc vam fer esment a una talla de pedra en l'article anomenat Salvador de les Piles. A través de l'escultura que es troba al museu diocesà de la catedral de Tarragona es va escriure un article basat amb supòsits i no pas amb fets contrastats. Conscients del desconeixement real d'aquests fets vam demanar informació a l'Arquebisbat de Tarragona que molt amablement ens han respost per poder deixar clar les característiques, l'origen i la història d'aquesta escultura. De manera que el verídic article sobre Sant Salvador de les Piles és el següent:

A la Sala II del Museu Diocesà de Tarragona, situada al claustre de la catedral de Tarragona, hi podem trobar una escultura de pedra calcària datada en el tercer quart del segle XIV, procedent de l’església parroquial de les Piles - no de l'antic cementiri de les Piles-. Possiblement fou realitzada en algun taller de l’escola de Lleida. 



El Museu Diocesà de Tarragona està instal·lat des de l’any 1914 a unes dependències del claustre de la catedral de Tarragona. Va ser format inicialment per la col·lecció reunida al Seminari Pontifici per l’arquebisbe Tomàs Costa i Fornaguera (1900), per donacions de l’arquebisbe fundador del Museu, Antolín López Peláez, del capítol catedralici, de les parròquies de la diòcesi, de congregacions religioses i de persones particulars, així com també amb l’adquisició i compra d’altres béns. Els fons s’han anat enriquint al llarg de les prelatures posteriors. El Museu va romandre tancat entre 1973 i 1992 a causa de l’envelliment de les seves instal·lacions. En 1992 es va reobrir a la visita i es van restaurar les seves sales. Actualment es mostra una selecció de gairebé quatre-centes obres de les set mil que conformen els seus fons.

El motiu de que la imatge de sant Salvador es trobi al Museu Diocesà de Tarragona respon al desig de l’arquebisbe Antolín López Peláez de salvar el patrimoni religiós de la diòcesi que no es trobava al culte de dos perills que a l’inici del segle XX eren recurrents: el robatori i la venda a antiquaris i brocanters. La seva iniciativa es va veure afermada quan, a l’inici de la guerra civil de 1936-1939, la major parts de les obres d’art religiós que romanien a les parròquies de la diòcesi tarraconense van ser destruïdes. Tot el que es conservava al Museu es va salvar.

dimecres, 29 de juny del 2011

Salvador de les Piles

Al museu diocesà de Tarragona, situat a l'interior de la Catedral de Tarragona hi podem trobar una escultura de Pedra Calcària del segle XIV procedent de les Piles.

Hi ha qui diu que al costat de l'antiga església romànica de les Piles, com a tot arreu, hi havia temps enrere el cementiri, situat a l'antic hort de cal Rion. Quan a finals del segle XIX es va construir l'actual cementiri i es van traslladar les restes de l'antic cementiri es van trobar diferents escultures que es van cedir al Museu diocesà de Tarragona, una d'elles seria la de Salvador.



El museu està instal·lat des de l'any 1914 a unes dependències del claustre, va ser format per la col·lecció de l'arquebisbe Tomàs Costa i Formaguera, les donacions de parròquies de la diòcesi i persones particulars i amb objectes del seminari i de l'antiga capella de santa Tecla on es guardaven peces reunides des de la desamortització. Va romandre tancat per trobar-se les instal·lacions en mal estat entre 1973 i 1992, quan van ser restaurades.


El perquè de la situació de l'obra al museu diocesà probablement respon a què la dispersió de les obres d’art (pintura, escultura, orfebreria, etc.) procedents d’esglésies, ermites, palaus i cases particulars de la nostra comarca amb l’ànim de donar a conèixer petits tresors salvats de la destruccióde les múltiples guerres que hem sofert i costejats amb gran esforç pels nostresavantpassats, obrim una petita secció que en cada número descriurà una peça.

dimarts, 21 de juny del 2011

Esteles discoïdals al muncipi de les Piles

El setembre de 2011 el Servei Comarcal de Cultura del Consell Comarcal de la Conca de Barberà realitza un treball de documentació d'esteles funeràries de les Piles. En total  es varen localitzar 13 esteles funeràries discoïdals, tres més que les que assenyalava Menchon (MENCHON I BES, JOAN. Arqueologia funerària medieval a la Conca de Barberà. Estat actual. Montblanc: Consell Comarcal de la Conca de Barberà, 1996).

A on podem veure les esteles discoïdals? Algunes es troben guardades al magatzem municipal i les altres es troben a l'interior de l'església de Sant Salvador de Figuerola i també al cementiri de Biure.

Esteles discoïdals a l'interior de l'església de Sant Salvador

Esteles discoïdals i antiga columna de creu de terme al cementiri de Biure


I així doncs que són les esteles funeràries discoïdals? 


 "La nostra cultura té per costum, des de fa milers d’anys, d’enterrar els morts. Altres tradicions culturals han optat per la incineració dels cossos dels difunts –avui, prou comuna a casa nostra– o, per posar un exemple concret i prou diferent, per esquarterar-los i deixar-los com a aliment dels voltors.

Al llarg dels segles han canviat els costums referents als enterraments, els indrets i les formes de senyalitzar les tombes o d’identificar les persones o les nissagues familiars que hi són enterrades.

Una de les antigues formes de senyalitzar les tombes foren les esteles funeràries discoïdals, prou comunes a les nostres comarques en època medieval i moderna i poc o gens utilitzades en el present.
Com el seu nom indica, es tracta de peces tallades en pedra en forma de disc, generalment decorat, amb un peu. Emprades com a senyalització de l’emplaçament d’una sepultura, poden aportar, o no, alguna informació sobre la persona o el llinatge a partir del dibuix o motiu heràldic que hi figura.

Tot i que a les comarques de la Catalunya Nova s’han conservat alguns centenars d’esteles discoïdals, són molt rars els exemplars que porten datació. Les més antigues són medievals. Al museu de Poblet, n’hi ha que foren reutilitzades per a la construcció de la muralla del segle XIV, fet que permet apuntar que en aquest moment ja havien perdut la seva funció. Cal relacionar-les amb l’arribada d’occitans a les nostres terres, als segles XII i XIII. El fet que l’ús d’aquest tipus de senyals funeraris coincideixi geogràficament amb les vies de comunicació amb el Pirineu i les terres repoblades després de la conquesta cristiana, en un moment de guerra i persecucions contra el catarisme, fa pensar que probablement l’origen del seu ús a casa nostra es trobi al nord dels Pirineus. Fet que no implica en absolut que totes les esteles discoïdals siguin medievals, ja que es van continuar emprant durant més de tres segles –i encara n’hi ha alguna del segle XIX–, ni que, molt menys, siguin per elles mateixes indicatives de la presència de càtars a les nostres comarques. En tot cas, l’arribada d’aquesta variant heterodoxa de cristianisme i la seva persecució per part de l’Església catòlica és documentada –a Montsant i les muntanyes de Prades, per exemple– en el el marc d’una primera immigració occitana, a la que seguiria, segles després una altra, també en un moment de guerres de religió.

Les esteles funeràries, un cop perduda la seva funció inicial, foren reutilitzades moltes vegades com a elements decoratius a esglésies i a les tanques dels cementiris. Efectivament, en el moment del trasllat d’aquests recintes a l’exterior de les poblacions, aquests elements arquitectònics havien perdut la seva funció principal però tenien encara un caire d’objecte simbòlic que justificava la seva conservació en el recinte sagrat. És per això que molts dels exemplars conservats en l’actualitat es troben en aquest context." Font: Bloc la Teiera.


dissabte, 11 de juny del 2011

JOANNA CADENS PUIGGENER


Veïna de Les Piles i fins les presents eleccions regidora de Sanitat i Educació a l’Ajuntament de les Piles.

P: Des de quan és regidora a l’Ajuntament de les Piles?
R: Doncs fa vuit anys – dues legislatures -.

P: Què la va motivar a presentar-se per primera vegada per formar part del govern municipal?
R: Em varen venir a veure a  casa i em van presentar un projecte que a mi em va interessar, també em van dir que es tractaria de fer coses pel poble. La persona que em va presentar aquest projecte ho va fer molt bé i em va convèncer.


E: Quina o quines qualitats creu que fan falta per formar part d’un ajuntament com el de les Piles?
R: Sobretot estimar el poble. Conèixer la gent del poble, conèixer els problemes que tenen els veïns i conèixer la gent, que la gent sàpiga qui ets i et puguin venir a trobar, de Biure, de les Piles, Guialmons o Sant Gallard per explicar-te qualsevol problema o qüestió. Per mi, el principal és conèixer i estimar el territori.

E: Durant aquests anys sempre has ocupat la mateixa regidoria?
R: Bé, és que aquí no funcionava per regidories, sinó que tothom feia una mica de tot.
De fet, en tema de regidories, la primera legislatura no funcionava com la segona. Va ser diferent la una de l’altra. La primera més aviat, i perquè a nosaltres els regidors ja ens anava bé, el cap visible era el Ramon. En la segona, també hi havia cap visible, però les tasques es van anar repartint més entre els diferents regidors. Potser els regidors hem participat més de l’ajuntament en la segona legislatura.


P: Al llarg d’aquests anys a la corporació quines creu que han estat les actuacions més destacables per part de l’ajuntament?
R: Bé, tot el que s’ha anat fent pel poble i el municipi. Durant la primera legislatura es va dur a terme tota la plaça dels gronxadors i el pont. Arreglar aquests espais va ser una obra molt bona pel poble.
Aquesta segona, per altra banda, s’han anat fent obres arreu del municipi, a les pedanies també s’ha fet moltes coses, malgrat hi hagi gent que no estigui contenta. Però si es compara el que tenen ara amb el que tenien fa quinze anys – les diferents pedanies- no té res a veure. A Guialmons, per exemple, el centre del poble estava en ruïnes i avui, més bé o més malament, s’ha fet un poble decent perquè la gent hi pugui viure amb bona qualitat de vida.

P: Alguna anècdota per recordar?
R: Bé l’anècdota, malauradament trista, que em va afectar molt va ser l’accident del Ramon. A nivell d’ajuntament, en aquells moments ens vam quedar sense el cap visible de l’ajuntament i em vaig haver de fer càrrec de l’ajuntament com a alcaldessa. Això va ser un cop dur per mi, no és una anècdota, però és una de les coses que me’n recordo més.

P: De què es sent més orgullosa?
R: Orgullosa no, però estic satisfeta d’haver comprès com funciona un ajuntament per dins i això m’ha agradat. M’ha agradat perquè des de fora tot es veu molt fàcil i no és tot tant fàcil. I bé, m’ha agradat, ha estat per mi una bona experiència.

P: Com a regidor sortint, que els desitjaria a la resta de companys que encara segueixen en la política i als nous regidors?
R: Que ho continuïn fent com ho fan i sobretot que escoltin el què volen la gent i que treballin molt com fins ara.

Posted by Picasa

dimarts, 7 de juny del 2011

L'aparent menir

Més o menys a l'encreuament de camins de les Piles i la pista que va de Pontils a Biure, hi ha una curiosa pedra que a priori sembla un menir prehistòric, però que en realitat ni és un menir ni té tants anys com aparenta.




Aquesta gran pedra porta una inscripció que ja ni s'entén, però que gràcies a la Fina Malet sabem que hi diu - o hi deia inicialment- i quin és l'origen d'aquesta:


PER DECRET NÚM 1238/76 DE
DATA 08-04-76, AQUESTA PART 
DE LA SEGARRA, ANOMENADA 
BAIXA O TARRAGONINA, 
REP LA PROTECCIÓ "D'IRYDA"
AQUESTES CARRETERES SÓN UNA 
MOSTRA I BENEFICIA ELS MUNCIPIS

CONESA
FORÈS
LES PILES
LLORAC
PASSANANT
QUEROL
STA COLOMA DE QUERALT
STA PERPETUA DE GAIÀ
SAVALLÀ DEL COMTAT
VALLFOGONA DE RIUCORB

EN MOSTRA DE GRATITUD A TOTS
ELS ESTAMENTS I PERSONES QUE 
HI HAN INTERVINGUT HEM 
AIXECAT AQUESTA PEDRA, QUE 
FOU ARRENCADA PROP D'AQUÍ 
PER DONAR PAS A LA CARRETERA.


Font: Benviure, dues històries de l'alt Gaià, Salva Torres i Domènech. Santa Coloma de Queralt. Publicitat TAfaenr, s.l.

dimarts, 31 de maig del 2011

Un conte de la Txaro

EL PROJECTE MUNICIPAL


Vet ací un gat...
Vet ací un gos…
Vet ací un alcalde imaginari d’un poble que no existia.

Un dia, en llevar-se al matí, va pensar: “Potser que fem una endreçadeta al parc dels nens”; va convocar un Ple extraordinari a la casa de la Vila, i va dir:
- Mireu, he pensat que podríem posar uns gronxadors al parc dels nens, que la gent fa temps que els demana. Que tal si el féssim així?

El regidor d’urbanisme, de mica que no li agafa un treball. Va dir:
- De cap manera, aquests gronxadors contravenen totes les normatives existents! Els farem així:

Llavors, I com que no es posaven d’acord van demanar l’autoritzada opinió al tècnic municipal, que era un senyor ple de llapissos a les butxaques i que sempre parlava de plànols, escàners i altres coses rares.
I el tècnic va dir:
- Així!

- No pas! De cap manera! – van exclamar els regidors de l’oposició -. Nosaltres ja fa temps que tenim un projecte fet per la remodelació del parc, i pur disseny! Mireu:

Es va fer un primer gronxador, per provar a veure com quedava, i així fou el primer esbós:


Però sabeu quina era la proposta que se li havia fet primer a l’alcalde, el què realment volia la gent? Doncs aquesta!

I com que el pressupost es va fondre en projectes, reprojectes, recontraporojectes i proves, els veïns van fer els gronxadors que ells volien amb material reciclat. I sabeu una cosa? Encara duren! 

Vet ací un gat...
Vet ací un gos…
Aquest conte ja s’ha fos.




TXARO
Rocafort de Queralt, 1998